ciclisme
la retirada d'un dels corredors catalans més llorejats
La forja d'un líder
La carrera. El català va fer un salt el 2010, va assumir la responsabilitat al Katuixa i va escalar fins a l'elit mundial, on ha conviscut fins ara
La trajectòria de Joaquim Rodríguez va canviar definitivament el 2010 quan el Katuixa rus va apostar decididament per ell i es va convertir en un dels referents del pilot mundial. Fins aleshores havia estat un excel·lent corredor que havia mostrat la seva vàlua amb victòries d'etapa a la Vuelta, al campionat d'Espanya i amb bones actuacions a les clàssiques de primavera, i ho va brodar el 2009 amb el segon lloc a la Lieja-Bastogne-Lieja, el tercer lloc al mundial i la setena posició a la general de la Vuelta. El pas en el conjunt rus li va possibilitar debutar al Tour i començar a exercir de cap de files, una responsabilitat que al final seria total. Els resultats no van tardar i el vallesà va cloure el primer any amb la Volta a Catalunya, la segona posició a la Fletxa valona, una etapa a la Vuelta i la tercera posició a la general i, sobretot, amb el triomf en la dotzena etapa del Tour a Mende. Un botí que el va situar al capdavant del rànquing mundial, una condició que renovaria el 2012 i el 2013.
En un principi, Purito havia acreditat solvència en curses d'un dia, com ho exemplifiquen els podis a l'Amstel Gold Race, la Fletxa i la Llombardia del 2011. Però el quart lloc al Giro també li va obrir la porta a buscar la general d'una de les tres grans voltes. El 2012 se li va escapar per ben poc el triomf a Itàlia, on va quedar a 16 segons de Ryder Hesjedal després de ser líder durant deu etapes, però fallar en la contrarellotge de l'últim dia, el seu autèntic taló d'Aquil·les.
El 2013 es va consolidar entre els grans, on ha viscut els darrers anys de la seva carrera. Victòria a la Llombardia, podi al Tour, però el regust amarg del segon lloc al mundial de Florència a causa d'un final desafortunat amb Valverde i el segon lloc a Lieja, el seu monument més cobejat, a només tres segons de Dan Martin. El curs següent, malgrat la segona victòria a la Volta Catalunya i vestir el mallot de la muntanya a França, no va ser satisfactori, bàsicament perquè havia preparat l'assalt al Giro a consciència i va haver d'abandonar a la sisena etapa per una caiguda. L'any passat va afegir dues etapes més del Tour i el cinquè podi seguit en una competició gran amb el segon lloc a la Vuelta.