Vaig anar al campionat d'Europa de judo i va ser una gran experiència. A més, vaig tornar amb la medalla d'or europea penjada del coll i això encara fa que la magnitud de tot sigui més gran. Guanyar un campionat d'Europa és una passada.

Tant com preveure, no. Però, era una opció viable perquè partia com una de les caps de sèrie. Però, en la meva banda del quadre hi havia la número 1 que, fins aleshores, havia estat imbatuda. Abans que ens trobéssim, però, la va guanyar la campiona d'Europa de l'any passat, que va ser la meva rival a semifinals. Després de guanyar-la, vaig començar a creurem'ho i, després, ja vaig guanyar la final.

La veritat és que sí. I encara no s'ha acabat. De moment, m'he proclamat campiona d'Espanya cadet i júnior, a més d'haver guanyat la medalla d'or de l'altre dia. Ara em toca l'europeu sub-21 i el mundial, però les possibilitats de guanyar ja són més remotes.

El meu pare sempre ha estat un enamorat del judo. Ell volia que m'hi dediqués i, després de provar sense èxit amb el patinatge, vaig decidir provar-ho. Em va agradar i ara gairebé tota la meva vida consisteix en això; estudiar i entrenar-me. Tinc molt poques hores lliures i gairebé no tinc vida social. De fet, els meus amics han acabat sent la gent que s'entrena amb mi i viu el judo com jo.

M'agradaria molt. És el somni de qualsevol esportista. I ara que començo a tractar amb esportistes que tenen possibilitats de ser-hi, em fa més il·lusió. Però, encara ho veig molt lluny.