Atletisme

ILIAS FIFA

atleta

“Mo Farah no és invencible”

Ilias Fifa ha hagut de superar molts obstacles per arribar fins a l'elit, però ha vingut per quedar-se

Amb vista als Jocs Olímpics de Rio, vol accedir a la final de 5.000 m i un cop allí no renuncia a res si la cursa és tàctica. “Hi pot haver sorpreses”, avisa

Sóc un guerrer i sempre vull acabar les feines que començo. Mai no abandono, ni en els entrenaments
A més del Marroc, em van trucar de la federació de Qatar i Bahrain per fitxar-me, però he preferit quedar-me aquí

El tra­jecte fins a l'elit no ha estat gens fàcil per a Ilias Fifa (Tànger, 1989). Amb només 16 anys es va jugar la vida i ama­gat als bai­xos d'un camió va tra­ves­sar la fron­tera per bus­car un futur millor. Va viure durant un temps al cen­tre de menors de Santa Perpètua de Mogoda. Des d'allí sor­tia a córrer pel bosc per acti­var-se i tro­bar-se bé de salut. El res­pon­sa­ble del cen­tre el va con­vi­dar a prac­ti­car l'atle­tisme a les pis­tes de Can Dragó i va deci­dir que volia con­ver­tir-se en un cor­re­dor pro­fes­si­o­nal. Va per­sis­tir i de mica en mica va anar cre­mant eta­pes, tot i que sense la naci­o­na­li­tat espa­nyola no podia com­pe­tir en grans cam­pi­o­nats. Durant aquest temps ha estat un assidu dalt del podi de diver­sos cros i de pro­ves popu­lars com la cursa de la Mercè, la cursa dels Nas­sos o la Jean Bouin. Amb la naci­o­na­li­tat espa­nyola, des del juliol de l'any pas­sat, ha fet un enorme salt de qua­li­tat sobre el tar­tan. Ja és el campió euro­peu de 5.000 m i als Jocs Olímpics de Rio espera fer-se notar. És un super­vi­vent. No té por de res i ha arri­bat a l'elit per que­dar-s'hi.

Quin va ser el pri­mer pen­sa­ment quan va veure el seu nom com a gua­nya­dor dels 5.000 m de l'euro­peu d'Ams­ter­dam?
Pri­mer vaig pen­sar en els pares, la família, el meu entre­na­dor, els com­panys d'entre­na­ment. Vaig pen­sar en tot el tre­ball que havia fet per arri­bar fins aquí. Estava molt emo­ci­o­nat.
Hi ha alguna feli­ci­tació que li hagi fet una il·lusió espe­cial?
Quan vaig arri­bar a l'aero­port, a més dels peri­o­dis­tes i amics, em van tru­car de l'Ajun­ta­ment de Santa Coloma de Gra­me­net. Em van por­tar des de l'aero­port fins a l'ajun­ta­ment i allí em va feli­ci­tar la mateixa alcal­dessa, Núria Par­lon. Per a mi va ser un honor.
Què seria d'Ilias Fifa si no hagués pres la decisió d'ama­gar-se als bai­xos d'aquell camió per tra­ves­sar la fron­tera?
El món dóna mol­tes vol­tes i cadascú ha de seguir el seu camí i té els seus mal­de­caps. La majo­ria pateix per arri­bar a final de mes i la meva gran pre­o­cu­pació era tro­bar la manera de venir a aquest país. No vaig fer res dolent. Només volia bus­car-me un futur per gua­nyar-me la vida.
Com recorda el viatge i per què va venir con­cre­ta­ment a Cata­lu­nya?
Vaig patir. Vaig llui­tar. Em vaig arris­car, però tot ple­gat era per tenir un futur millor. Quan vaig tra­ves­sar la fron­tera ja pen­sava a venir a Bar­ce­lona. Tots els nois de Tànger quan van cap a la península volen venir a Bar­ce­lona i, a més, hi ha molts segui­dors de l'equip de fut­bol del Barça.
Com va ser el seu pri­mer con­tacte amb l'atle­tisme?
Des del cen­tre de menors a Santa Perpètua de Mogoda sor­tia cada matí a córrer pel bosc uns vint minuts per acti­var-me i per sen­tir-me bé. Feia rodat­ges nor­mals fins que un dels res­pon­sa­bles em va pre­gun­tar si m'agra­dava l'atle­tisme. No és que m'agradés espe­ci­al­ment, però tenia ganes de fer alguna cosa, de prac­ti­car esport. Ales­ho­res em van apun­tar a Can Dragó i així va ser com vaig començar a fer atle­tisme amb l'Est­her Rodríguez com a pri­mera entre­na­dora, a les files de l'Agru­pació Atlètica Cata­lu­nya. Allí vaig apren­dre la tècnica de córrer i a fer les meves pri­me­res sèries. L'Est­her em va aju­dar molt. Encara faig alguns exer­ci­cis específics per no tenir peri­os­ti­tis que em va ense­nyar ella.
Abans de venir ja somi­ava dedi­car-se a l'atle­tisme?
Al Mar­roc no sabia ni què era l'atle­tisme. Quan vaig arri­bar aquí em va anar bé seguir aquest camí per allu­nyar-me de coses dolen­tes, com la droga. Al prin­cipi, només ho feia per sen­tir-me bé de salut.
Est­her Rodríguez, a les files de l'AA Cata­lu­nya, va ser la seva pri­mera entre­na­dora. Després va fit­xar pel FC Bar­ce­lona i va pas­sar a pre­pa­rar-se -se amb Rafa Caro. Què ha supo­sat aquest entre­na­dor en la seva car­rera espor­tiva?
Rafa Caro tenia un grup molt bo d'entre­na­ment, amb Driss Lak­ho­uaja, entre altres. Vaig can­viar per millo­rar, per entre­nar-me més inten­sa­ment. Ja fa sis anys que m'entreno amb ell i ens ha anat prou bé. La veri­tat és que aquesta meda­lla de l'euro­peu no és només meva. També és seva perquè el tre­ball l'hem fet con­jun­ta­ment. Ens tenim molta con­fiança i sem­pre em dóna bons con­sells. Si no fos per ell jo penso que no hau­ria arri­bat fins aquí. Hi ha molts atle­tes que volen matar-s'hi molt i tenen molta pressa per acon­se­guir resul­tats, però en Rafa no és així. Amb ell hem anat pro­gres­sant cada any, de mica en mica. Tre­ba­llem a més llarg ter­mini.
El seu és un exem­ple claríssim de com l'atle­tisme ajuda a pro­gres­sar alguns immi­grants, però n'hi ha molts més. Creu real­ment que és una bona manera per fer-se un lloc a la soci­e­tat?
Si en l'atle­tisme t'entre­nes sol és molt com­pli­cat. Si hi ha un grup és millor perquè hi ha més com­petència i és més fàcil pro­gres­sar. En el grup d'en Rafa hi ha un altre parell de molt bons atle­tes, com el mateix El Mehdi Abou­ja­nah. Ens va molt bé entre­nar junts perquè així ens piquem i ens ajuda a pro­gres­sar.
En tots aquests anys, sobre­tot quan s'allar­gava el procés de naci­o­na­lit­zació, ha tin­gut en algun moment el pen­sa­ment de dei­xar l'atle­tisme?
Des de petit mai he tin­gut pen­sa­ments de tirar la tova­llola ni en el tre­ball ni en res. Mai aban­dono, ni en entre­na­ments ni en cur­ses. Sóc un guer­rer i vull aca­bar les fei­nes que començo.
Perquè els joves d'ori­gen mar­roquí acon­se­guei­xen tan bons resul­tats en l'atle­tisme?
Penso que aquest és un plan­te­ja­ment equi­vo­cat. Qual­se­vol atleta, sigui mar­roquí, francès o espa­nyol, si entrena bé pot arri­bar lluny. Recordo una entre­vista a Hic­ham el-Guer­ruj, el recor­dista mun­dial de 1.500 m, i entre els seus rivals sem­pre asse­nya­lava espe­ci­al­ment el català Reyes Estévez. El lloc d'ori­gen és igual, si tre­ba­lles hi pots arri­bar.
Li està sor­tint a compte haver dei­xat la feina a mitja jor­nada a l'empresa de neteja d'apar­ca­ments?
Vis­tos els resul­tats, actu­al­ment amb l'atle­tisme ja em puc gua­nyar la vida. Ara el meu tre­ball és l'atle­tisme. M'entreno matí i tarda per acon­se­guir llui­tar per les meda­lles en els grans cam­pi­o­nats. Ara tot va lli­gat a l'entre­na­ment; haig de des­can­sar bé, haig de men­jar bé, m'haig de cui­dar molt bé. És molt dife­rent si vas des­can­sat que si has de mati­nar per anar a tre­ba­llar i després fer els entre­na­ments.
En els dor­sals amb què com­pe­tien en l'euro­peu d'Ams­ter­dam s'hi podia lle­gir “Jo corro net”. El dopatge és una de les xacres de l'esport en gene­ral i de l'atle­tisme en par­ti­cu­lar. Ha tin­gut la temp­tació o li han ofert alguna vegada pren­dre una dre­cera per arri­bar a l'elit?
Mai he tin­gut cap oferta d'aquest tipus. Jo con­fio en l'esport net i de moment hem arri­bat fins aquí cor­rent nets. La IAAF està por­tant a terme uns con­trols molt exhaus­tius i penso que és el millor perquè els atle­tes com­pe­tei­xin en igual­tat de con­di­ci­ons.
Recordo, temps enrere, que adme­tia la seva poca habi­li­tat per com­pe­tir en cur­ses tàcti­ques. En l'euro­peu d'Ams­ter­dam va demos­trar que ha millo­rat nota­ble­ment en aquest aspecte.
Si, gràcies a Rafa Caro. Ho hem tre­ba­llat molt. Qual­se­vol cosa per millo­rar l'has de tre­ba­llar. Res no és fàcil. Ens hem cen­trat molt a millo­rar la velo­ci­tat. L'última volta a Ams­ter­dam la vam fer en 55 segons i els últims 800 m, a 1:54. Això és córrer molt. Mai havia fet un final tan bo com a l'euro­peu. L'any pas­sat no hau­ria estat capaç de fer-ho.
Vis­tos els resul­tats que ha acon­se­guit en el poc temps des que té la naci­o­na­li­tat espa­nyola, no sé si se'n deuen haver pene­dit, de no haver agi­li­tat els tràmits molt abans?
Ara no em quei­xaré perquè ja tinc tot el que neces­sito. En tot cas, estic agraït a la Fede­ració Espa­nyola d'Atle­tisme per tot el suport que m'està donant.
Com serà la seva pre­pa­ració en aques­tes últi­mes set­ma­nes?
Estem en forma. Ara es tracta de man­te­nir-nos i millo­rar en tot cas la chispa. Esta­rem a Sierra Nevada fins al 6 d'agost, però entre­mig només para­rem per anar al cam­pi­o­nat d'Espa­nya de Gijón, el 23 i 24 de juliol, on vull com­pe­tir en els 1.500 m i els 5.000 m. M'anirà bé com a test per a Rio, per com­pe­tir en sèries de gran nivell amb poca recu­pe­ració. L'última set­mana m'haig de rela­xar i aflui­xar el nivell dels entre­na­ments.
Amb el títol euro­peu sota el braç, als Jocs el tin­dran molt més en compte. Quin serà el seu objec­tiu a Rio?
L'objec­tiu pri­mer és ser fina­lista. Un cop en la final, inten­ta­rem llui­tar pels cinc pri­mers llocs i per què no aspi­rar a una plaça en el podi. Si la cursa és molt tàctica, les por­tes esta­ran ober­tes per a molts atle­tes i hi pot haver mol­tes sor­pre­ses.
En els 5.000 m si hi ha algun nom propi en l'àmbit inter­na­ci­o­nal és el del britànic Mo Farah. Veu algú capaç de fer-li ombra?
Per què no li podem fer ombra nosal­tres? Mo Farah no és inven­ci­ble, és una per­sona nor­mal. No se li ha de tenir por. Fa uns anys no era el líder que és ara i anava als cam­pi­o­nats sense grans resul­tats. Amb els entre­na­ments ha arri­bat a ser el gran domi­na­dor del fons mun­dial i per què no ho puc acon­se­guir jo també? És difícil, però en l'atle­tisme es millora a còpia d'anys i Farah ho ha anat fent pro­gres­si­va­ment. Nosal­tres també volem seguir aquest camí i a veure si som capaços d'arri­bar tan lluny com ell.
Si final­ment dobla en les dues distàncies, 1.500 m i 5.000 m, Adel Mec­haal serà un altre dels seus rivals a Rio. Hi ha riva­li­tat?
És com­pli­cat que Mec­haal faci les dues distàncies perquè les dues finals són el mateix dia amb només mitja hora de diferència. Amb Adel, fora de les pis­tes som com­panys, però en la cursa és un rival més.
Sem­pre que alguns atle­tes naci­o­na­lit­zats com vostè acon­se­guei­xen bons resul­tats, hi ha qui entra en polèmiques. També va pas­sar quan van gua­nyar el títol euro­peu de cros a Ieras. Com ho veu tot ple­gat?
La gent hau­ria d'estar con­tenta perquè estem fent una cosa bona pel país. Estem aixe­cant la ban­dera. No fem res pro­hi­bit ni dolent. Ja n'hi ha prou de par­lar d'aquest magribí, negre o blanc, tots som iguals, i si no estem par­lant de racisme. A mi m'és igual si tu ets jueu i aquest musulmà. Jo tinc molts amics cris­ti­ans i no tinc cap pro­blema. Jo sóc musulmà, però prac­tico a casa meva. Estem en un món on hi ha per­so­nes de carn i ossos. S'ha de ser més obert. Aquests pen­sa­ments són racis­tes. Veig comen­ta­ris que són autènti­ques xim­ple­ries, però jo segueixo el meu camí, tre­ba­llo pel país i no em fan cap mal. De fet, abans d'acon­se­guir la naci­o­na­li­tat espa­nyola em van tru­car no només del Mar­roc, sinó de Qatar i de Bah­rain. Podia haver aga­fat els diners i fit­xar per aquests països, però he pre­fe­rit que­dar-me aquí perquè és on he cres­cut i m'he for­mat.
La seva vida no ha estat gens fàcil. Pensa que aques­tes pròpies difi­cul­tats per tirar enda­vant l'han aju­dat a tenir un caràcter gua­nya­dor i poder supor­tar la duresa dels entre­na­ments?
Segur que sí. El pati­ment que he pas­sat per arri­bar fins aquí ha endu­rit el meu caràcter i la meva men­ta­li­tat. En els entre­na­ments, quan em puja l'àcid làctic, penso que no s'ha de parar, que haig de con­ti­nuar. A vega­des acabo els entre­na­ments exhaust, per terra, perquè em baixa el sucre. Em plan­tejo les cur­ses com una bata­lla. Això és el que pen­sava a 50 metres del final de l'euro­peu d'Ams­ter­dam.
Té pre­vist con­ti­nuar en els 5.000 m o pensa fer aviat el salt de distància i pro­var en els 10.000 m?
Abans de l'euro­peu pen­sava que el curs vinent podria pro­var algun 10.000 m, però ara no. Penso que tot just he començat en els 5.000 m i que tinc molt de camí per recórrer. En el fons, a mesura que van pas­sant els anys es pot donar més de si.
La seva millor marca és de 13:05.61. Es veu capaç de bai­xar dels 13 minuts en els 5.000 m?
Si vull bai­xar de 13 els bai­xaré, però tam­poc és una pri­o­ri­tat. Ara el que vull és man­te­nir el nivell per poder llui­tar per les victòries i meda­lles. Si vull bai­xar de 13 haig de tre­ba­llar molt. Podria entre­nar-me molt fort durant un o dos anys, i després dei­xar l'atle­tisme, però no és el que vull. M'agra­da­ria que la meva car­rera es pogués allar­gar molt més. Vull anar pujant pro­gres­si­va­ment de distància i fins que no faci alguna marató no em vull reti­rar.
Tot i els seus 27 anys, tam­poc deu estar gaire cre­mat de com­pe­ti­ci­ons perquè fins l'any pas­sat que va adqui­rir la naci­o­na­li­tat espa­nyola tam­poc podia par­ti­ci­par en cam­pi­o­nats inter­na­ci­o­nals.
En aquest sen­tit, encara sóc verge. Aquest curs, per exem­ple, no he fet la Lliga del Dia­mant i he pre­fe­rit con­ti­nuar fort amb els entre­na­ments. He pre­fe­rit enca­mi­nar la pre­pa­ració per als grans cam­pi­o­nats. Un atleta amb mar­ques però sense victòries no té tant de valor. Valoro més els resul­tats en els grans cam­pi­o­nats que les mar­ques.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)