ILIAS FIFA
atleta
“Mo Farah no és invencible”
Ilias Fifa ha hagut de superar molts obstacles per arribar fins a l'elit, però ha vingut per quedar-se
Amb vista als Jocs Olímpics de Rio, vol accedir a la final de 5.000 m i un cop allí no renuncia a res si la cursa és tàctica. “Hi pot haver sorpreses”, avisa
Sóc un guerrer i sempre vull acabar les feines que començo. Mai no abandono, ni en els entrenaments
A més del Marroc, em van trucar de la federació de Qatar i Bahrain per fitxar-me, però he preferit quedar-me aquí
El trajecte fins a l'elit no ha estat gens fàcil per a Ilias Fifa (Tànger, 1989). Amb només 16 anys es va jugar la vida i amagat als baixos d'un camió va travessar la frontera per buscar un futur millor. Va viure durant un temps al centre de menors de Santa Perpètua de Mogoda. Des d'allí sortia a córrer pel bosc per activar-se i trobar-se bé de salut. El responsable del centre el va convidar a practicar l'atletisme a les pistes de Can Dragó i va decidir que volia convertir-se en un corredor professional. Va persistir i de mica en mica va anar cremant etapes, tot i que sense la nacionalitat espanyola no podia competir en grans campionats. Durant aquest temps ha estat un assidu dalt del podi de diversos cros i de proves populars com la cursa de la Mercè, la cursa dels Nassos o la Jean Bouin. Amb la nacionalitat espanyola, des del juliol de l'any passat, ha fet un enorme salt de qualitat sobre el tartan. Ja és el campió europeu de 5.000 m i als Jocs Olímpics de Rio espera fer-se notar. És un supervivent. No té por de res i ha arribat a l'elit per quedar-s'hi.
Quin va ser el primer pensament quan va veure el seu nom com a guanyador dels 5.000 m de l'europeu d'Amsterdam?
Primer vaig pensar en els pares, la família, el meu entrenador, els companys d'entrenament. Vaig pensar en tot el treball que havia fet per arribar fins aquí. Estava molt emocionat.
Hi ha alguna felicitació que li hagi fet una il·lusió especial?
Quan vaig arribar a l'aeroport, a més dels periodistes i amics, em van trucar de l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet. Em van portar des de l'aeroport fins a l'ajuntament i allí em va felicitar la mateixa alcaldessa, Núria Parlon. Per a mi va ser un honor.
Què seria d'Ilias Fifa si no hagués pres la decisió d'amagar-se als baixos d'aquell camió per travessar la frontera?
El món dóna moltes voltes i cadascú ha de seguir el seu camí i té els seus maldecaps. La majoria pateix per arribar a final de mes i la meva gran preocupació era trobar la manera de venir a aquest país. No vaig fer res dolent. Només volia buscar-me un futur per guanyar-me la vida.
Com recorda el viatge i per què va venir concretament a Catalunya?
Vaig patir. Vaig lluitar. Em vaig arriscar, però tot plegat era per tenir un futur millor. Quan vaig travessar la frontera ja pensava a venir a Barcelona. Tots els nois de Tànger quan van cap a la península volen venir a Barcelona i, a més, hi ha molts seguidors de l'equip de futbol del Barça.
Com va ser el seu primer contacte amb l'atletisme?
Des del centre de menors a Santa Perpètua de Mogoda sortia cada matí a córrer pel bosc uns vint minuts per activar-me i per sentir-me bé. Feia rodatges normals fins que un dels responsables em va preguntar si m'agradava l'atletisme. No és que m'agradés especialment, però tenia ganes de fer alguna cosa, de practicar esport. Aleshores em van apuntar a Can Dragó i així va ser com vaig començar a fer atletisme amb l'Esther Rodríguez com a primera entrenadora, a les files de l'Agrupació Atlètica Catalunya. Allí vaig aprendre la tècnica de córrer i a fer les meves primeres sèries. L'Esther em va ajudar molt. Encara faig alguns exercicis específics per no tenir periostitis que em va ensenyar ella.
Abans de venir ja somiava dedicar-se a l'atletisme?
Al Marroc no sabia ni què era l'atletisme. Quan vaig arribar aquí em va anar bé seguir aquest camí per allunyar-me de coses dolentes, com la droga. Al principi, només ho feia per sentir-me bé de salut.
Esther Rodríguez, a les files de l'AA Catalunya, va ser la seva primera entrenadora. Després va fitxar pel FC Barcelona i va passar a preparar-se -se amb Rafa Caro. Què ha suposat aquest entrenador en la seva carrera esportiva?
Rafa Caro tenia un grup molt bo d'entrenament, amb Driss Lakhouaja, entre altres. Vaig canviar per millorar, per entrenar-me més intensament. Ja fa sis anys que m'entreno amb ell i ens ha anat prou bé. La veritat és que aquesta medalla de l'europeu no és només meva. També és seva perquè el treball l'hem fet conjuntament. Ens tenim molta confiança i sempre em dóna bons consells. Si no fos per ell jo penso que no hauria arribat fins aquí. Hi ha molts atletes que volen matar-s'hi molt i tenen molta pressa per aconseguir resultats, però en Rafa no és així. Amb ell hem anat progressant cada any, de mica en mica. Treballem a més llarg termini.
El seu és un exemple claríssim de com l'atletisme ajuda a progressar alguns immigrants, però n'hi ha molts més. Creu realment que és una bona manera per fer-se un lloc a la societat?
Si en l'atletisme t'entrenes sol és molt complicat. Si hi ha un grup és millor perquè hi ha més competència i és més fàcil progressar. En el grup d'en Rafa hi ha un altre parell de molt bons atletes, com el mateix El Mehdi Aboujanah. Ens va molt bé entrenar junts perquè així ens piquem i ens ajuda a progressar.
En tots aquests anys, sobretot quan s'allargava el procés de nacionalització, ha tingut en algun moment el pensament de deixar l'atletisme?
Des de petit mai he tingut pensaments de tirar la tovallola ni en el treball ni en res. Mai abandono, ni en entrenaments ni en curses. Sóc un guerrer i vull acabar les feines que començo.
Perquè els joves d'origen marroquí aconsegueixen tan bons resultats en l'atletisme?
Penso que aquest és un plantejament equivocat. Qualsevol atleta, sigui marroquí, francès o espanyol, si entrena bé pot arribar lluny. Recordo una entrevista a Hicham el-Guerruj, el recordista mundial de 1.500 m, i entre els seus rivals sempre assenyalava especialment el català Reyes Estévez. El lloc d'origen és igual, si treballes hi pots arribar.
Li està sortint a compte haver deixat la feina a mitja jornada a l'empresa de neteja d'aparcaments?
Vistos els resultats, actualment amb l'atletisme ja em puc guanyar la vida. Ara el meu treball és l'atletisme. M'entreno matí i tarda per aconseguir lluitar per les medalles en els grans campionats. Ara tot va lligat a l'entrenament; haig de descansar bé, haig de menjar bé, m'haig de cuidar molt bé. És molt diferent si vas descansat que si has de matinar per anar a treballar i després fer els entrenaments.
En els dorsals amb què competien en l'europeu d'Amsterdam s'hi podia llegir “Jo corro net”. El dopatge és una de les xacres de l'esport en general i de l'atletisme en particular. Ha tingut la temptació o li han ofert alguna vegada prendre una drecera per arribar a l'elit?
Mai he tingut cap oferta d'aquest tipus. Jo confio en l'esport net i de moment hem arribat fins aquí corrent nets. La IAAF està portant a terme uns controls molt exhaustius i penso que és el millor perquè els atletes competeixin en igualtat de condicions.
Recordo, temps enrere, que admetia la seva poca habilitat per competir en curses tàctiques. En l'europeu d'Amsterdam va demostrar que ha millorat notablement en aquest aspecte.
Si, gràcies a Rafa Caro. Ho hem treballat molt. Qualsevol cosa per millorar l'has de treballar. Res no és fàcil. Ens hem centrat molt a millorar la velocitat. L'última volta a Amsterdam la vam fer en 55 segons i els últims 800 m, a 1:54. Això és córrer molt. Mai havia fet un final tan bo com a l'europeu. L'any passat no hauria estat capaç de fer-ho.
Vistos els resultats que ha aconseguit en el poc temps des que té la nacionalitat espanyola, no sé si se'n deuen haver penedit, de no haver agilitat els tràmits molt abans?
Ara no em queixaré perquè ja tinc tot el que necessito. En tot cas, estic agraït a la Federació Espanyola d'Atletisme per tot el suport que m'està donant.
Com serà la seva preparació en aquestes últimes setmanes?
Estem en forma. Ara es tracta de mantenir-nos i millorar en tot cas la chispa. Estarem a Sierra Nevada fins al 6 d'agost, però entremig només pararem per anar al campionat d'Espanya de Gijón, el 23 i 24 de juliol, on vull competir en els 1.500 m i els 5.000 m. M'anirà bé com a test per a Rio, per competir en sèries de gran nivell amb poca recuperació. L'última setmana m'haig de relaxar i afluixar el nivell dels entrenaments.
Amb el títol europeu sota el braç, als Jocs el tindran molt més en compte. Quin serà el seu objectiu a Rio?
L'objectiu primer és ser finalista. Un cop en la final, intentarem lluitar pels cinc primers llocs i per què no aspirar a una plaça en el podi. Si la cursa és molt tàctica, les portes estaran obertes per a molts atletes i hi pot haver moltes sorpreses.
En els 5.000 m si hi ha algun nom propi en l'àmbit internacional és el del britànic Mo Farah. Veu algú capaç de fer-li ombra?
Per què no li podem fer ombra nosaltres? Mo Farah no és invencible, és una persona normal. No se li ha de tenir por. Fa uns anys no era el líder que és ara i anava als campionats sense grans resultats. Amb els entrenaments ha arribat a ser el gran dominador del fons mundial i per què no ho puc aconseguir jo també? És difícil, però en l'atletisme es millora a còpia d'anys i Farah ho ha anat fent progressivament. Nosaltres també volem seguir aquest camí i a veure si som capaços d'arribar tan lluny com ell.
Si finalment dobla en les dues distàncies, 1.500 m i 5.000 m, Adel Mechaal serà un altre dels seus rivals a Rio. Hi ha rivalitat?
És complicat que Mechaal faci les dues distàncies perquè les dues finals són el mateix dia amb només mitja hora de diferència. Amb Adel, fora de les pistes som companys, però en la cursa és un rival més.
Sempre que alguns atletes nacionalitzats com vostè aconsegueixen bons resultats, hi ha qui entra en polèmiques. També va passar quan van guanyar el títol europeu de cros a Ieras. Com ho veu tot plegat?
La gent hauria d'estar contenta perquè estem fent una cosa bona pel país. Estem aixecant la bandera. No fem res prohibit ni dolent. Ja n'hi ha prou de parlar d'aquest magribí, negre o blanc, tots som iguals, i si no estem parlant de racisme. A mi m'és igual si tu ets jueu i aquest musulmà. Jo tinc molts amics cristians i no tinc cap problema. Jo sóc musulmà, però practico a casa meva. Estem en un món on hi ha persones de carn i ossos. S'ha de ser més obert. Aquests pensaments són racistes. Veig comentaris que són autèntiques ximpleries, però jo segueixo el meu camí, treballo pel país i no em fan cap mal. De fet, abans d'aconseguir la nacionalitat espanyola em van trucar no només del Marroc, sinó de Qatar i de Bahrain. Podia haver agafat els diners i fitxar per aquests països, però he preferit quedar-me aquí perquè és on he crescut i m'he format.
La seva vida no ha estat gens fàcil. Pensa que aquestes pròpies dificultats per tirar endavant l'han ajudat a tenir un caràcter guanyador i poder suportar la duresa dels entrenaments?
Segur que sí. El patiment que he passat per arribar fins aquí ha endurit el meu caràcter i la meva mentalitat. En els entrenaments, quan em puja l'àcid làctic, penso que no s'ha de parar, que haig de continuar. A vegades acabo els entrenaments exhaust, per terra, perquè em baixa el sucre. Em plantejo les curses com una batalla. Això és el que pensava a 50 metres del final de l'europeu d'Amsterdam.
Té previst continuar en els 5.000 m o pensa fer aviat el salt de distància i provar en els 10.000 m?
Abans de l'europeu pensava que el curs vinent podria provar algun 10.000 m, però ara no. Penso que tot just he començat en els 5.000 m i que tinc molt de camí per recórrer. En el fons, a mesura que van passant els anys es pot donar més de si.
La seva millor marca és de 13:05.61. Es veu capaç de baixar dels 13 minuts en els 5.000 m?
Si vull baixar de 13 els baixaré, però tampoc és una prioritat. Ara el que vull és mantenir el nivell per poder lluitar per les victòries i medalles. Si vull baixar de 13 haig de treballar molt. Podria entrenar-me molt fort durant un o dos anys, i després deixar l'atletisme, però no és el que vull. M'agradaria que la meva carrera es pogués allargar molt més. Vull anar pujant progressivament de distància i fins que no faci alguna marató no em vull retirar.
Tot i els seus 27 anys, tampoc deu estar gaire cremat de competicions perquè fins l'any passat que va adquirir la nacionalitat espanyola tampoc podia participar en campionats internacionals.
En aquest sentit, encara sóc verge. Aquest curs, per exemple, no he fet la Lliga del Diamant i he preferit continuar fort amb els entrenaments. He preferit encaminar la preparació per als grans campionats. Un atleta amb marques però sense victòries no té tant de valor. Valoro més els resultats en els grans campionats que les marques.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.