Mane Terraza
Capità de la selecció espanyola d'hoquei sobre herba
“Res és equiparable a jugar uns Jocs”
La selecció espanyola arriba als Jocs en un punt òptim tot i no haver generat les expectatives de la generació que es va penjar la plata a Pequín
Mane Terraza va debutar a Londres i ara és el capità i un dels homes amb més galons dins del vestidor
Els Jocs Olímpics de Londres 2012 van ser la millor experiència esportiva de la seva vida. I enguany, amb un rol molt diferent al d'aleshores en què era un dels més joves de l'equip, serà a Rio de Janeiro. Mane Terraza Farré (11 de maig del 1990) és el capità d'un equip espanyol d'hoquei sobre herba renovat i que arriba a la cita olímpica sense el pes de les expectatives. Tot i que encara resten alguns supervivents, lluny queda la generació que es va penjar la plata a Pequín 2008.
L'estigma de la generació d'or de l'hoquei espanyol pesava molt. Calia una renovació?
Els canvis sempre costen i més quan véns d'una generació irrepetible com aquella. Es va ajuntar gent de talent brutal, que van tenir molts recursos de preparació, va venir un entrenador que va canviar moltes coses i va deixar una marca ben gran als jugadors. Es va allargar molt aquella ombra i necessitàvem tenir un equip que tornés a la lluita per les medalles.
S'està fent bona feina? S'ha fet una bona preparació amb vista a aquests Jocs?
Vam passar un època molt dolenta per temes econòmics, no s'entrenava ni bé ni suficient perquè no teníem recursos. Però, ara mateix no ens podem queixar. Hem de donar la talla.
La feina de Fred Soyez és equiparable a la d'Adrian Lock en la selecció femenina?
La renovació de les noies era molt necessària. Es necessitava un punt i a part. Nosaltres encara arrosseguem medallistes del 2008. La nostra renovació ha estat més progressiva. Amb el Fred hem fet un gir perquè gairebé ningú el coneixia personalment. Tothom havia d'estar més alerta i s'havia de guanyar la posició. Això, juntament amb la mentalitat de pencaire que ve d'un país que no té gaire qualitat d'hoquei i que tot ho ha basat en la defensa i en l'ordre ha fet que ens poséssim les piles. Ajuntar la nostra identitat del talent de les darreres generacions amb la feina del Fred en aquest sentit, ha estat la base de la nostra renovació.
La preparació ha estat similar a la de Londres?
Agafant de referència el cicle olímpic de Rio, els dos primers anys van ser molt fluixos. Per exemple, vam anar al mundial amb només deu dies de concentració i així no es pot aspirar a res. Però, des d'aleshores s'ha posat tota la carn a la graella. Hem d'estar tranquils perquè hem fet bé la feina.
S'hi arriba millor que a Londres?
A Londres teníem un equip més veterà, que acabava una etapa. Es va fer una gran preparació i érem la 4a o la 5a del rànquing. S'esperava molt de nosaltres aleshores, hi havia més expectatives. De fet, ens vam quedar a un gol de ser a les semifinals. Ara hem caigut en el rànquing. Potser no s'espera gaire de nosaltres i segurament tenim capacitat de donar la sorpresa.
Van tenir mala sort, aleshores.
Pol Amat i Santi Freixa es van lesionar i, d'acord que dos jugadors no fan un equip, però ells eren molt importants. Santi estirava molt el carro. I, tot i així, vam arribar al darrer partit de grup amb opcions, vam empatar contra Anglaterra i el resultat els va classificar a ells. En perspectiva, aquells Jocs semblaven un desastre i hi vam estar molt a prop tot i tenir mala sort. Hi penso i em fa ràbia. Ho vam tenir a prop.
Per a vostè eren els primers Jocs. Els recordarà sempre.
Els Jocs són una cosa completament diferent a qualsevol altra cosa que pugui viure un esportista. No hi ha res equiparable a uns Jocs. Almenys per al nostre esport. Ni un mundial s'hi acosta. És un moment en què el món es para, tot està pensat per als esportistes, les ciutats es transformen perquè tu competeixis, la dedicació dels voluntaris és bestial, tothom vol que estiguis bé, que tot funcioni. I és clar, van ser els meus primers Jocs i això els fa encara més especials. Els segons seran igual d'especials però ja ho coneixes tot. El fet que sigui tot nou ho fa molt il·lusionador. Ho recordo com la millor experiència de la meva vida esportiva. Tant de bo que puguem millorar el resultat.
Tenen armes per fer-ho? En què destaca el seu equip?
Som un equip que té molt talent. I això que, en aquest país, molt poca gent practica aquest esport. Considero que, si ens comparem amb altres equips, tenim molt talent. Penso en Irlanda, que van fer bronze en l'europeu, que estan fets a còpia de físic, treball i defensa. Nosaltres tenim més talent i això ens pot solucionar partits en moments determinats. Però, a part d'això, hem fet un pas endavant com a equip. L'hoquei s'ha tornat un esport físic i defensiu. Hem d'apropar-nos a això però sense oblidar què ens fa diferents. Tenim gent que mima la bola, que fa passades i combinacions en curt, que desequilibra, però hem de sumar-hi la base de l'hoquei modern.
Arriben en bon moment?
Hem fet una bona preparació. Hem fet un pas endavant respecte a l'europeu de l'any passat, per exemple. Sobretot en el joc, en els resultats, potser no tant. Ens han anat bé les concentracions i tornejos de preparació com, per exemple, el Sis Nacions que vam jugar a València contra equips que també seran als Jocs. Hem millorat, sobretot, en dues coses. La primera és l'aspecte defensiu, perquè s'han discutit coses que no funcionaven, s'han canviat alguns sistemes i això serà clau en els Jocs per poder competir contra els altres equips. La segona és la sortida de pilota.
Què els falta?
Hem fet bons partits i hem estat competitius però ens falta un pas per acabar de guanyar partits i sobretot millorar en les zones de la línia de 22. És a dir, en defensa cometem errors i ens despistem, i això genera penals i ocasions de perill. I al revés, en atac, no acabem de definir. Per tant, veig que l'equip està bé i estem consolidats en termes genèrics però ens falta un punt de claredat en atac per acabar de decidir els partits i en defensa per no perdre'ls.
Quins objectius es marquen?
Tenim clar que hem de guanyar dos partits clau i sumar en els altres tres. Hem de vèncer el Brasil i Nova Zelanda. Això és bàsic i primordial per accedir a quarts de final, que és l'objectiu que ens hem marcat. Austràlia està en un graó per sobre de tothom i a Anglaterra i Bèlgica els hem d'intentar esgarrapar punts.
Quin ambient es respira a l'equip?
Hem assolit un clima de tranquil·litat molt bo després que el seleccionador donés la llista. Sempre hi ha nervis abans d'una llista definitiva per a una gran cita. Tothom té ganes de demostrar que pot ser-hi i tothom sap que algú se'n quedarà fora. Això genera tensió. Ara, els que quedem tenim molt clar l'objectiu. Som conscients que ens falta aquest pas endavant, però crec que la gent està bé.
Ha estat un reguitzell de temporades jugant a un gran nivell. No devia estar gaire preocupat per si entrava a la llista.
Està clar que no ho estava com la primera vegada i això que abans d'anar a Londres havia estat jugant de titular força partits seguits. Però, tot i saber que tens molts números de ser-hi sempre et poses nerviós. Aquest cop, però, m'ho he pres amb més calma. Tot i això, el dia abans estava neguitós. Segurament, tant o més que els meus companys.
Respecte a Londres, les seves responsabilitats han canviat.
I tant. Aleshores, era un dels dos més joves, juntament amb Xavi Lleonart. El meu rol era fer-ho bé, complir, no equivocar-me i poca cosa més. L'equip era ple de veterans que tenien molts Jocs a l'esquena i aleshores el rol era totalment diferent. Ara sóc un dels capitans, tinc experiència i això m'obliga a estirar el grup i sobretot els que debuten. És una responsabilitat molt bonica. L'evolució individual també és una de les coses maques de l'esport. Acabar la meva carrera amb aquest rol és molt bonic.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.