L'última cita d'un capità exemplar
Els nens de l'escola del Polo se li acosten quan el veuen. Saben que és el capità del primer equip, el coneixen perquè sovint els grans assisteixen als entrenaments dels més petits per donar quatre consells. I ells el van a veure jugar els diumenges. Li tenen devoció. Saluda un parell de treballadors del club mentre camina cap al bar.
Educat i atent, Mane Terraza es fa valer dins el camp però també fora gràcies al seu tracte personal exquisit. Fa un parell d'anys va agafar el relleu d'Àlex Fàbregas com a capità del primer equip del Polo, el club de la seva vida, i sempre ha exercit com a tal de manera exemplar. “Ens ajuda sempre a tots i en qualsevol cosa. És un senyor dins i fora del camp, sempre té un consell per a tothom. És un gran capità, però ja ho era abans de dur el braçal”, explica Borja Llorens, un dels joves jugadors del primer equip del Polo.
Després de dues temporades sent el capità, però, Mane Terraza deixa l'hoquei. “No tornaré a jugar amb la selecció espanyola i, de moment, ho deixo tot un any”, comenta el fins ara capità del Polo, que viurà i treballarà a Madrid. “D'aquí un any em traslladen a Barcelona i llavors ja en parlarem, però tinc clar que és gairebé impossible compatibilitzar una feina exigent amb un esport semiprofessional com el nostre”, comenta. La decisió, pensada i madurada, la va prendre al setembre i aleshores va fer un pas en una altra direcció; va deixar la feina en una consultoria i va decidir dedicar-se en cos i ànima a l'hoquei. “Sempre he anat combinant-ho tot però, si vols arribar a la perfecció, has de triar”, considera.
Explica que han estat uns últims mesos molt agraïts tot i no haver acabat guanyant la darrera lliga. “Als Jocs espero seguir gaudint tant i acabar aquesta etapa amb un somriure”, considera el fins ara capità del Polo que, lluint el braçal, ha aixecat una lliga i una copa del Rei. A més, ha representat un dels pals de paller d'un cicle històric del Polo, que s'ha convertit en l'equip a batre en el panorama espanyol. “Guanyar tants títols, a casa i juntament amb els meus millors amics és una de les coses més boniques que et pot passar”, comenta Terraza, que, tot i tenir moltes ofertes, mai ha marxat a fora a provar sort en el món de l'hoquei. “M'hauria agradat jugar a fora, però llavors m'hauria perdut l'època daurada del club i això no m'ho hauria perdonat mai”, conclou el sempre exemplar Mane Terraza.