Taimuraz Friev
Lluitador
“Lluito per ser campió olímpic i del món”
Fill d'Ossètia del Nord, amb llicència de la federació catalana després del seu pas pel club de lluita de la Mina, l'únic representant de la delegació espanyola a Rio apunta alt: “Un cop entres en combat, quin altre sentit hi ha que no sigui guanyar?”
Quan tinc temps visito els companys del club de la Mina, però m'entreno a Ossètia, on el nivell és molt més alt
Lluitar ocupa el primer lloc en la meva vida i, gràcies
a Déu, no haig de buscar cap altra feina per viure
a Déu, no haig de buscar cap altra feina per viure
El nostre és ara un esport més espectacular. És més mòbil i dinàmic, i això també ha influït en l'espectador
La delegació espanyola de lluita tindrà un únic representant a Rio, en la modalitat de lluita lliure i en la figura de Taimuraz Friev (15/09/86). Nascut a Vladikavkaz, Ossètia del Nord, fill petit d'una família de quatre germans, fa uns anys la casualitat va portar-lo al club de lluita de la Mina, a Sant Adrià de Besòs. Amb llicència de la federació catalana i amb la nacionalitat espanyola, Friev (1,73 m) va començar a lluitar fa setze anys, apuntant-se a l'activitat extraescolar més popular entre els nens a Ossètia. “Un amic meu m'hi va portar, em va agradar i l'endemà vaig tornar-hi. Vaig començar a lluitar com qualsevol altre vailet d'Ossètia.” Home de discurs reposat, té molt clar per què es lleva cada matí.
Va arribar fa cinc anys a Cornellà, on hi ha una important comunitat de gent d'Ossètia. Què el va portar a Catalunya?
Cap motiu en concret. Es pot dir que vaig venir aquí per una casualitat afortunada. No havia escollit aquest país expressament, simplement va anar així.
Poc després d'arribar, uns companys el van portar al club de la Mina, a Sant Adrià. Recorda el primer dia que hi va lluitar? Se'l van mirar molt sorprès?
Tot era molt nou i diferent per a mi, i no sabria dir si estaven sorpresos pel meu nivell. Potser seria millor preguntar-los-ho a ells mateixos [riu].
El cas és que de seguida se li va plantejar la possibilitat de nacionalitzar-se espanyol. Com ho va rebre?
Amb satisfacció. Quan vaig sortir d'Ossètia tenia molt clar que el que volia era lluitar. He nascut per lluitar i, fos on fos, acabés on acabés, l'únic que volia era poder continuar fent el que m'agrada. I així va anar. En aquella època representava Rússia, i a la federació espanyola ja em coneixien d'haver-me vist lluitar en diferents tornejos. No havia pogut lluitar durant dos anys per culpa de les lesions, i va ser després que va sortir la possibilitat de començar a representar Espanya. I és des del 2013 que hi competeixo.
Quan era a Rússia, en algun moment ja li havien ofert prendre la nacionalitat espanyola?
No, representava Rússia fins al 2009, després vaig tenir la pausa obligada que deia per les lesions i, ja entre el 2011 i el 2012, vaig venir cap aquí. Pròpiament dit, vaig haver d'estar esperant un any i mig fins a poder lluitar per Espanya.
Representa Espanya però continua entrenant-se a Ossètia.
Sí. Periòdicament tenim concentracions amb la selecció espanyola i deixo el meu país. Per exemple, fa quatre setmanes vam estar a Cuba i després vam tenir la concentració del gran premi internacional que es va fer a Madrid, sempre en dinàmica de selecció espanyola. Però normalment passo la major part del temps a Ossètia. Les condicions són millors perquè tens millors parelles per entrenar-te. La lluita és un esport molt més desenvolupat a Ossètia i el nivell hi és molt més alt.
De tant en tant, encara va a entrenar-se al club de la Mina o n'ha perdut el contacte?
No, hi continuo mantenint el contacte i quan tinc temps hi vaig. Però en l'últim any ho he tingut difícil, sobretot per les concentracions. Els Jocs són molt importants i tot el que fas hi està supeditat. Però si tinc temps sempre hi vaig.
Anem enrere. Com és que va començar a lluitar?
Perquè la lluita és un esport amb molta tradició, a Ossètia. A l'escola, en les activitats extraescolars, sempre hi ha el club de lluita. Jo m'hi vaig apuntar, per descomptat, i a banda de l'esport en si, és allà on et creix el sentiment de competitivitat. Com dir-ho... Miri, no exagero si dic que de cada dos nois que lluiten en l'extraescolar, un pensa a guanyar una medalla d'or olímpica.
Els que el coneixen diuen que vostè només s'entrena per això.
Un cop t'hi poses, quin altre sentit hi ha que no sigui guanyar? Lluito per ser campió olímpic i campió del món.
Explica com en són d'importants els clubs de lluita en les activitats extraescolars. Lligat amb això, un altre fet que passa a Ossètia és que molts nens i joves tenen les orelles trencades de tant lluitar, i que n'estan ben orgullosos.
És així. A Espanya això sembla irreal, però és que, com deia, aquest esport està molt desenvolupat a Ossètia. Els nens i els nois estan molt orgullosos només pel fet de poder-la practicar, i tots volen semblar-se als que ja estan competint en els diferents campionats i demostren bons resultats. S'entrenen molt, i tenir les orelles trencades n'és un senyal ben visible.
I el futbol? A Catalunya i a Espanya els nens petits volen ser futbolistes. És la lluita més important que el futbol, a Ossètia?
També juguem a futbol, aquí, però no pas com a Espanya, on tothom està boig per aquest esport. A Ossètia la mainada està molt més pendent de la lluita lliure. I ja està bé així, no? Cadascú té el seu trumfo [riu].
A Ossètia la lluita és el primer esport, però, pot dedicar-s'hi professionalment o bé necessita una altra feina per guanyar-se la vida?
Ara mateix em dedico només a la lluita. Tinc un objectiu i la lluita ocupa el primer lloc en la meva vida. De moment, i gràcies a Déu, no haig de buscar cap altra feina per viure.
Quin és el nivell dels joves lluitadors que es troba en les concentracions amb la selecció espanyola o quan visita el club de la Mina?
Els nois a Espanya tenen futur, tant els mateixos espanyols com els que no ho són però s'hi entrenen. Tenen ganes d'entrenar-se, però, sincerament, necessiten practicar molt. Des del meu punt de vista, els cal entrenar-se amb lluitadors de més nivell, i per exemple els aniria molt bé que vinguessin a Ossètia a fer concentracions. Si es plantegés, per la meva part ajudaria en tot el que pogués.
Ha pensat a ser entrenador en el futur?
Durant força temps tenia aquest desig, però la veritat és que ara no hi penso. De moment tinc altres objectius, i serà després, quan acabi la meva carrera, que hi pensaré.
Com és per a vostè un dia normal d'entrenament?
No tinc cap pla especial, simplement lluito. Ara, la cosa canvia quan més a prop estem dels campionats. Tenim les concentracions de dues setmanes, com per exemple, com deia abans, quan vam anar a Cuba. Allà teníem dos entrenaments diaris: esmorzem, tenim la primera part de l'entrenament, dinem, i cap a les sis hi tornem i fem la part vespertina. Però quan no em preparo per a cap competició el que faig és cuidar-me i entrenar-me com a mínim una vegada al dia.
I pensant en la prova de Rio, segueix una rutina diferent?
En general no, continuo entrenant-me igual, per bé que incidim més en la part funcional i sobretot en la resistència física. Les normes de la lluita han canviat, ara és tot molt més ràpid i no hi ha moment per descansar, per dir-ho d'alguna manera.
Li agraden aquests canvis, en un esport tan tradicional?
Sí, perquè ara és més espectacular. És un esport més mòbil i dinàmic, i això també ha influït en l'espectador. T'adones que ara hi ha més interès en la lluita lliure i en la lluita en general. Crec que els dirigents del nostre esport en els comitès internacionals estan en el bon camí. La lluita és un dels esports més antics i entre tots l'hem de desenvolupar, adaptar-lo als nous temps.
Força, velocitat, tècnica, mentalitat. Què és el més important?
Tot. La paraula mateixa ho diu: lluitar. És un conjunt, si bé personalment crec que el caràcter és clau. Quantes vegades ha passat que un lluitador era qualitativament millor, tenia més força i tècnica, però guanyava el seu rival? Incomptables. I per què perdia? Perquè l'altre tenia més caràcter. La mentalitat fa la diferència.
En aquest sentit, en el preolímpic a Istanbul, en el segon combat contra l'armeni Grigorian va començar perdent 0-8 però va acabar guanyant 18-8.
Fins i tot quan perdia 0-8 no vaig perdre mai la convicció que aquell combat seria meu. N'estava segur, i no deixava que el marcador em debilités. Vaig lluitar fins a l'últim segon, fins a sentir el xiulet. Un lluitador de veritat mai ha de cedir. Aquesta és una premissa sense la qual no pots sortir del vestidor, i això també val per a la vida mateixa: no rendir-se mai.
Més enllà del caràcter, quin és el seu punt fort?
Diria que ho és el fet que, en plena lluita, sóc capaç de no perdre la concentració i d'analitzar la situació, de trobar el millor atac segons les circumstàncies del moment. Ni el rival ni el combat m'alteren.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.