El rellotge s'ha aturat a la concentració de la selecció espanyola de waterpolo. El temps no passa per les subcampiones olímpiques, que esperen impacients que arribi dimarts que ve per volar a Rio i el 9 d'agost per debutar contra els Estats Units, en la reedició de la final dels Jocs de Londres. El neguit encara és més intens entre les catalanes Clara Espar, Judith Forca, Paula Leiton i Bea Ortiz, que viuran el bateig olímpic i que són, juntament amb la madrilenya Patricia Herrera, les cinc novetats respecte a la llista de fa quatre anys. La tensa espera final és el mal menor després de conviure amb la incertesa bona part del cicle olímpic. “S'ha fet llarg. Ara ja només són els últims dies. Des de Londres, aquests quatre anys han estat molt durs. He entrat en convocatòries, he sortit, no acabava de tenir un lloc fix... Crec que he mirat la llista cinquanta vegades i encara no m'ho crec”, reconeix la barcelonina del CN Sabadell Espar. La mateixa incredulitat mostra la vallesana del CN Rubí Ortiz: “Fins que no em vaig veure a la llista no m'ho creia. De fet, fins després de la primera preselecció no vaig ser conscient que lluitava per una plaça als Jocs.”

N'han sentit a parlar i fins i tot han presenciat els Jocs des de la grada, però coincideixen que convertir-se en olímpic és una experiència que només es pot sentir en primera persona. “Encara no m'ho crec. Necessito posar un peu a Rio i tirar-me a la piscina per veure què és això de ser olímpic”, comenta la també vallesana del CN Sabadell Forca. En la mateix línia es pronuncia amb una il·lusió incontenible Ortiz: “ Les companyes expliquen històries de com van ser els Jocs Olímpics de Londres, però ben segur que seran molt diferents. M'ho vull imaginar, però alhora vull esperar a arribar per veure com serà la realitat. Tinc ganes de tirar-me a l'aigua en el primer partit i començar a competir.” Espar es va quedar fora de Londres, però va tenir la sort de seguir la competició in situ: “Vaig viure Londres des de les grades animant la meva germana [Anna] i tinc una idea del que podria ser, però no em puc ni imaginar com serà com a jugadora. L'altre dia em van donar l'equipatge i només d'emprovar-me'l ja tenia la pell de gallina. No sé el que m'espera, però tinc ganes d'arribar allà.”

Emocions al marge, les debutants tenen clar que els espera un torneig exigent i no s'espanten per les expectatives que han de suportar per la plata londinenca. “Hi pot haver pressió perquè tot és nou per mi. Però també motivació per haver entrat en la dinàmica d'un grup olímpic”, diu l'egarenca del CN Terrassa Leiton, la més petita amb diferència de l'expedició. La segona boia del grup només té setze anys, però l'estiu passat ja va debutar al mundial de Kazan. És un autèntic gegant (1,86 cm i 100 kg) del qual s'espera que en el futur segueixi els passos i rellevi la boia titular Maica Garcia. I no només es veuen capaces de sobreposar-se a la pressió, sinó que els surt el caràcter guanyador i l'ambició: “No tenim responsabilitat de fer res, hem entrenat molt dur perquè volem l'or”, diu sense embuts Forca, l'esquerrana que, tot i els vint anys, ja s'ha guanyat la confiança de Miki Oca i té un paper important al Sabadell, l'actual campió d'Europa. Mentre que Espar tampoc veu de mal ull la il·lusió que han generat: “Potser tenim una mica de responsabilitat per dir «ostres, van fer plata a Londres», però tampoc és dolent. Volem l'or i lluitarem per estar a la final.”