Nova fornada olímpica

El rellotge s'ha atu­rat a la con­cen­tració de la selecció espa­nyola de water­polo. El temps no passa per les sub­cam­pi­o­nes olímpi­ques, que espe­ren impa­ci­ents que arribi dimarts que ve per volar a Rio i el 9 d'agost per debu­tar con­tra els Estats Units, en la ree­dició de la final dels Jocs de Lon­dres. El neguit encara és més intens entre les cata­la­nes Clara Espar, Judith Forca, Paula Lei­ton i Bea Ortiz, que viu­ran el bateig olímpic i que són, jun­ta­ment amb la madri­le­nya Patri­cia Her­rera, les cinc nove­tats res­pecte a la llista de fa qua­tre anys. La tensa espera final és el mal menor després de con­viure amb la incer­tesa bona part del cicle olímpic. “S'ha fet llarg. Ara ja només són els últims dies. Des de Lon­dres, aquests qua­tre anys han estat molt durs. He entrat en con­vo­catòries, he sor­tit, no aca­bava de tenir un lloc fix... Crec que he mirat la llista cin­quanta vega­des i encara no m'ho crec”, reco­neix la bar­ce­lo­nina del CN Saba­dell Espar. La mateixa incre­du­li­tat mos­tra la valle­sana del CN Rubí Ortiz: “Fins que no em vaig veure a la llista no m'ho creia. De fet, fins després de la pri­mera pre­se­lecció no vaig ser cons­ci­ent que llui­tava per una plaça als Jocs.”

N'han sen­tit a par­lar i fins i tot han pre­sen­ciat els Jocs des de la grada, però coin­ci­dei­xen que con­ver­tir-se en olímpic és una experiència que només es pot sen­tir en pri­mera per­sona. “Encara no m'ho crec. Neces­sito posar un peu a Rio i tirar-me a la pis­cina per veure què és això de ser olímpic”, comenta la també valle­sana del CN Saba­dell Forca. En la mateix línia es pro­nun­cia amb una il·lusió incon­te­ni­ble Ortiz: “ Les com­pa­nyes expli­quen històries de com van ser els Jocs Olímpics de Lon­dres, però ben segur que seran molt dife­rents. M'ho vull ima­gi­nar, però alhora vull espe­rar a arri­bar per veure com serà la rea­li­tat. Tinc ganes de tirar-me a l'aigua en el pri­mer par­tit i començar a com­pe­tir.” Espar es va que­dar fora de Lon­dres, però va tenir la sort de seguir la com­pe­tició in situ: “Vaig viure Lon­dres des de les gra­des ani­mant la meva ger­mana [Anna] i tinc una idea del que podria ser, però no em puc ni ima­gi­nar com serà com a juga­dora. L'altre dia em van donar l'equi­patge i només d'empro­var-me'l ja tenia la pell de gallina. No sé el que m'espera, però tinc ganes d'arri­bar allà.”

Emo­ci­ons al marge, les debu­tants tenen clar que els espera un tor­neig exi­gent i no s'espan­ten per les expec­ta­ti­ves que han de supor­tar per la plata lon­di­nenca. “Hi pot haver pressió perquè tot és nou per mi. Però també moti­vació per haver entrat en la dinàmica d'un grup olímpic”, diu l'ega­renca del CN Ter­rassa Lei­ton, la més petita amb diferència de l'expe­dició. La segona boia del grup només té setze anys, però l'estiu pas­sat ja va debu­tar al mun­dial de Kazan. És un autèntic gegant (1,86 cm i 100 kg) del qual s'espera que en el futur segueixi els pas­sos i rellevi la boia titu­lar Maica Gar­cia. I no només es veuen capa­ces de sobre­po­sar-se a la pressió, sinó que els surt el caràcter gua­nya­dor i l'ambició: “No tenim res­pon­sa­bi­li­tat de fer res, hem entre­nat molt dur perquè volem l'or”, diu sense embuts Forca, l'esquer­rana que, tot i els vint anys, ja s'ha gua­nyat la con­fiança de Miki Oca i té un paper impor­tant al Saba­dell, l'actual campió d'Europa. Men­tre que Espar tam­poc veu de mal ull la il·lusió que han gene­rat: “Pot­ser tenim una mica de res­pon­sa­bi­li­tat per dir «ostres, van fer plata a Lon­dres», però tam­poc és dolent. Volem l'or i llui­ta­rem per estar a la final.”