Sí, són situacions diferents, però el que m'ha donat l'experiència és que cada competició és un món. Per exemple, en l'últim mundial hi arribava força malament, i al final em vaig endur la plata. Cada campionat és un món i pot passar de tot. I el millor és arribar-hi de tapat, crec que aquesta pot ser la bona. Hi arribo tan bé com puc. És cert que no estic al 100%, perquè després de l'operació és complicat. Però tinc molta il·lusió i moltes ganes, m'entreno bé, i això també trobo que és molt positiu.

També és una motivació especial, demostrar-me a mi mateix que puc canviar de categoria i que puc tornar a ser el millor del món, per què no? Quan tornes d'uns Jocs Olímpics amb una medalla d'or el següent que vols és tornar a guanyar un altre or.

És complicat, et vénen moltes coses de cop i la repercussió mediàtica mateix que tens... Sí que és complicat de gestionar, però jo sempre dic el mateix: és molt bonic que la gent et pari i que sigui feliç per una cosa que has fet tu, que és important i que ha costat molt aconseguir-la. Crec que això va ser el més important, que el reconeixement va ser una mica també per tot el que havia fet fins llavors, en aquell cicle olímpic.

És complicat. Arribar ja ho és, perquè no arribes a ser campió del món o campió olímpic per un cop de sort. És cert, per això, que mantenir-se també és complicat pel simple fet que no deixem de fer un un contra un. No tenim una marca que has de superar, sinó que és un un contra un i que l'estudi del rival i l'estratègia són molt importants per guanyar. Per això és complicat mantenir-se, perquè estratègicament et poden bloquejar.

Hi ha cinc campions del món, dos campions olímpics... Serà molt complicat i, com dius, ens ho jugarem tot en un dia i pot passar qualsevol cosa. El que crec que s'ho passarà bé serà tothom qui ho vegi, seran combats molt macos i esperem que la major part de combats siguin meus, que vol dir que vaig passant fases i que puc lluitar per ser a la final.

Ara mateix el meu objectiu és l'or. Després, poden passar mil coses, però ara mateix l'objectiu és arribar a la final i, un cop allà, donar el meu cent per cent. I, per sort, pressió, en el dia d'avui, no en tinc gens. Sí que tinc moltes ganes i segurament és més una motivació personal meva. I sempre dic el mateix, al final, la pressió pot arribar a ser molt gran, i un cop ets als Jocs Olímpics tothom vol la teva medalla, però jo sé que faré el que faig sempre: mirar de guanyar els campionats i, després, si guanyo la medalla d'or serà perfecte. I si no la guanyo, que esperem que no sigui així, segurament no podré dir res dolent, perquè hauré donat el cent per cent de mi mateix.

Sí que els tinc molt estudiats, i també ells em deuen tenir estudiats a mi, igual o més. Abans, no sortia el quadre amb el sorteig fins al dia abans de la competició i tenies un temps d'estudi curt. Ara hem tingut molt temps i ja veurem què passa. Farà que les coses s'igualin més, perquè si abans potser algú et podia sorprendre, amb aquest temps per estudiar-nos és més complicat. A veure què passa.

Sí, també tinc el del mexicà, que crec que serà el que passarà contra el mongol. I, segurament, el coreà [Daehoon Lee] serà a les semifinals. És un quadre complicat si el comparem amb els que hi ha a l'altra meitat, però també és cert que si vols ser campió olímpic...

Quan vam tornar vaig estar quatre dies de vacances, com aquell qui diu, per desconnectar. I després ja vam començar la preparació únicament i exclusivament per als Jocs, i tenim reunions cada dos dies, una planificació que està en constant moviment en funció del que veiem que ens fa més falta... Tinc un equip que em dóna molt suport, i em transmeten tot el que saben per ajudar-me a assolir l'objectiu. És un esport individual, però en tots els que ho són al final necessites l'ajuda de molta gent: tinc un entrenador físic, un entrenador tècnic, companys que m'han d'ajudar en el meu dia a dia per poder fer les tècniques, ahir ja vam fer combats i, si l'altre no estigués al 100% per a mi seria molt fàcil i no seria una situació real.

Jo sempre ho he dit: és una vida dedicada a l'esport, i si la pogués tornar a viure repetiria tot el que he fet. Tens una manera de veure el món molt diferent. He après que amb dedicació es poden aconseguir coses importants, i la veritat és que estic content per haver pogut tenir aquesta vida. Ara estem aquí al CAR, el que fa la federació és que quan hi ha gent més jove, amb 16 o 17 anys, que pot despuntar, la porten a Múrcia o a Madrid.

Jo vaig tenir la sort que vaig acabar la carrera de criminologia i vaig començar a treballar amb ells, amb tot el tema dels partits arreglats. I quan vaig tenir la il·lusió de tornar a estar en uns Jocs Olímpics em van oferir ser ambaixador de LaLiga, per això. És una història molt maca i els estic molt agraït.

Sempre és important que la gent parli de tu, vol dir que estàs fent les coses bé i que el que fas és interessant. El més important és que es parli bé i que quan no estigui competint i surti voldrà dir que les coses em van bé. Tampoc sóc una persona que ho busqui.

És veritat que la vida de l'esportista és curta i que se n'ha de mirar de treure el màxim profit que es pugui. M'agradaria arribar a Tòquio, però després d'aquest any vull parar una mica. Al final estic fent onze o dotze competicions cada any i a sobre en la majoria arribo a les finals i, per tant, són sis combats que al cap de l'any... I totes les hores d'entrenament..., són molts cops i ve bé descansar una mica també.

Crec que la gent està perdent el valor del respecte a les altres persones. I això penso que és important. Cadascú és lliure de pensar el que vulgui, i crec que som persones, animals racionals i que hem de defensar les nostres idees, creure en el que nosaltres creiem que és bo, però mai criticar altres persones o intentar que pensin el mateix que tu. Crec que això s'ha de poder donar en aquest país i en el que sigui. Aquests valors s'estan perdent, parlant la gent s'entén. Al final, estem en democràcia i el més normal i positiu és que la gent parli i s'entengui.