Sara López: Ara cada cop més. Després de la classificatòria t'ho vas creient, però fa dos anys ni de broma ens ho podíem imaginar.

Bàrbara Cornudella: No érem ni de bon tros les favorites.

B.C.: Hi aspiràvem i ens feia il·lusió. Vam començar la campanya olímpica fa quatre anys. Després de Londres hi va haver un canvi generacional. Les regatistes que hi havia es van retirar o van canviar de classe i no hi havia ningú per substituir-les. Vam pujar cinc o sis tripulacions espanyoles noves i vam anar progressant totes al mateix ritme. Quan es va classificar el país l'any passat [primer s'aconsegueix plaça per al país i després es disputa una fase classificatòria per veure qui l'ocupa] vam veure que era viable.

S.L.: A més, a cada regata destacava algun equip diferent, no n'hi havia cap de favorit. Això creava molta incertesa.

B.C.: Hi havia un equip balear que en l'últim any va destacar més i que és el que va aconseguir la plaça olímpica per a Espanya. Nosaltres anàvem just darrere seu aquest últim any, però en les classificatòries ens va anar molt bé i vam acabar primeres del rànquing.

B.C.: Quan et diuen quines seran les regates classificatòries entra en joc el factor de la pressió i la psicologia. En la majoria de regates no tens en compte aquests factors, però en aquest cas el factor psicològic pot fer que naveguis pitjor.

S.L.: Tenim l'avantatge que ja fa nou anys que competim juntes i que ens compenetrem molt bé. Som cosines, ho hem compartit tot tota la vida: l'escola, els amics... En moments de pressió, moltes tripulacions no s'entenen i si han de prendre decisions hi ha crits. Nosaltres també ens discutim, però ens n'oblidem i mirem cap endavant. Aquest és el nostre punt més fort, i jo crec que això és el que ens ha donat la classificació olímpica.

S.L.: Aquest és un dels factors més importants en la vela. Depenem del vent, del mar, de la pluja... i s'han de prendre decisions instantànies contínuament. Això pot crear debats i discussions, perquè una pot pensar una cosa i l'altra, una altra.

B.C.: En el nostre cas, com que fa tants anys que anem juntes i ens compenetrem tan bé, les decisions són força comunes. Contínuament parlem del que farem, però sí que és veritat que quan has de prendre una decisió ràpida es farà la de qui proposi la primera. Després pot sortir bé o malament, però tens un segon per prendre una decisió i s'ha de fer.

S.L.: També. El fet que la Bàrbar porti el timó fa que sigui més normal que sigui ella qui prengui decisions. Abans el patró era qui ho decidia tot i el tripulant, qui donava la informació. Però nosaltres no ho fem tant així. Decidim més o menys al cinquanta per cent.

B.C.: A més, totes dues tenim la mateixa experiència. No és com en alguns equips en què un dels dos té molta més experiència que l'altre. En aquest cas, el lògic és que es faci el que digui la persona que té més experiència. Però en el nostre cas hem fet la mateixa carrera esportiva i sabem el mateix.

B.C.: El meu avi i el meu besavi van fundar el CN El Balís, a Sant Andreu de Llavaneres. Tots els seus fills competien i n'eren socis, i ara els néts també naveguem tots. Som una família vinculada a la vela: un competeix, l'altre entrena, l'altre fa una revista de vela...

S.L.: Això per la part Cornudella. Per la part Ravetllat [el cognom matern], les nostres mares, que són germanes, també navegaven juntes al Marítim. Un cop a dins de la vela ja no en surts. És un estil de vida. De petits ja fèiem volts amb un veler familiar, anàvem a les illes Balears. I amb cinc anys vam pujar a un optimist i ja no n'hem baixat.

B.C.: De petites, a l'hivern, no ens agradava navegar perquè passàvem fred i ens inventàvem excuses: que si mal de panxa, que si mal de cap. Ens aliàvem per no navegar.

S.L.: Arriba un moment, però, sobretot quan comences en la competició i tots els amics fan el mateix, en què comences a passar-t'ho molt bé i vols millorar. Llavors és quan t'enganxes a la vela. Recordo l'època en què ja no necessitàvem ningú que ens digués per anar a navegar perquè ja sortia de nosaltres. Teníem deu o dotze anys.

S.L.: Amb quinze anys ja no pots continuar competint en optimist. Vam passar-nos a la classe 420. El 470 és l'evolució del 420, però en aquell moment no teníem cap mena d'aspiració olímpica. Llavors la classe 420 estava de moda en el nostre club. No ho vam ni pensar, com tampoc no vam ni pensar que ens havíem d'ajuntar. Ja es donava per fet. De la posició dintre de l'embarcació tampoc en vam parlar. Que la Bàrbara fos patrona i jo, tripulant tampoc no es va discutir. Per altitud els rols van quedar definits. Ella, que és més baixa, com a patrona, i jo com a tripulant.

S.L.: En aquell moment vèiem els Jocs com una cosa que era allà però ens vèiem incapaces d'arribar-hi.

S.L.: És una embarcació amb tres veles, dues de fixes i una alta que s'hissa en funció del rumb. La Bàrbara porta el timó i jo vaig penjada del trapezi des de la punta del pal. Ella dirigeix i jo m'encarrego de l'estabilitat de l'embarcació i porto la vela que puja i baixa. Jo recullo informació del camp de regates i ella es concentra més en la velocitat.

B.C.: És una embarcació més aviat lenta. La velocitat no importa tant com en altres classes. Tenen més importància les decisions tàctiques. Has de prendre moltes decisions d'estratègia. El 470 i el Laser són les classes més estratègiques i en què s'ha de pensar més.

B.C.: Hi vam ser fa un mes. Ens van dir que no ens podia entrar aigua per la boca ni tampoc que ens toqués l'aigua als ulls. Com volen que es navegui així? Ara diuen que estan netejant i, de fet, des que hi vam arribar fins que en vam marxar es va notar que l'aigua era molt més neta.

S.L.: Abans que nosaltres hi anéssim ens van dir que estava molt pitjor. La badia és enorme, hi ha molts mercants i tota la brutícia de la ciutat desemboca al mar. Fa fàstic, però en dos mesos ha millorat i ara posen barques que netejaran l'aigua de plàstics. És molt important, perquè si se t'enganxa un plàstic al bot et pot alentir i després l'has de treure. És un factor a tenir en compte.

S.L.: Naveguem dins i fora de la badia, depenent del dia. A dins la mar és plana completament, però la presència del Pa de Sucre genera vents i turbulències que el fan un camp difícil. A fora, en canvi, hi ha molts corrents que creen remolins que canvien de lloc depenent de si la marea puja o baixa.

B.C.: Que hi hagi tants factors
a tenir en compte i que sigui un camp de regates complicat ens va a favor perquè no som les
favorites. Això fa que hi pugui haver força sorpreses. Potser ens perjudica i ens va pitjor,
però pot ser que passi el contrari i ens afavoreixi. Ens iguala a totes.

S.L.: Sempre ens diuen que en uns Jocs mai no saps què passarà. La psicologia té molta importància perquè et trobes que hi ha molta gent seguint-te, tens una càmera darrere del bot... Els de tennis segur que hi estan acostumats, però els de vela, no. De moment, pel que hem vist en les classificatòries, les pressions les suportem bé. A veure en els Jocs. A més, per a nosaltres són els primers Jocs i no tindrem la pressió que tenen les veteranes que no han fet mai medalla i que veuen que potser ja no tornaran a ser olímpiques.

B.C.: No dormirem a la vila olímpica [estaran en un hotel proper al camp de regates] però intentarem viure l'ambient. Quan acabem la competició tindrem quatre dies i mirarem de viure més l'ambient de la vila olímpica i assistir a les competicions.

S.L.: Ens fa il·lusió veure qualsevol esport, perquè no hem viscut mai uns Jocs tampoc com a espectadores. L'ambient que es crea ha de ser molt maco, i saber que tu en formes part fa il·lusió.

B.C.: És la primera vegada que algú de la nostra família participarà en uns Jocs. La nostra família està tan il·lusionada o més que nosaltres. Vindran tots: pares, germans i parelles de germans. Serà una expedició de nou, més nosaltres dues.

S.L.: Es generarà un bon ambient i ens agrada que vinguin. Els meu pare i el de la Bàrbara, sobretot, ens han anat seguint en les regates de l'última campanya. A l'estiu, en l'europeu juvenil de Bulgària, vam guanyar. Els nostres pares van arribar a meitat de campionat i el primer dia que ens van veure vam fer dos primers i vam acabar guanyat el campionat. En broma dèiem que eren els nostres talismans, i a partir de llavors els hem fet venir a cada campionat important.

S.L.: Després dels Jocs sol haver-hi una frenada de regates. Hi ha menys pressupost i la gent es mou menys. Aprofitarem aquest any per avançar en els nostres estudis [arquitectura la Sara i disseny industrial la Bàrbara].

B.C.: Ens centrarem en els estudis perquè la vela aquest any ens ha tret molt de temps i hem d'acabar les carreres. També hi ha la qüestió econòmica. Depenem dels patrocinadors, i de la vela lleugera és molt difícil viure'n al nostre país.