Reportatge
El zero de Moscou 80
Els Jocs que es van fer el 1980 a Moscou són els únics de la història en què no hi va haver cap positiu en els controls antidopatge
Després dels Jocs, un estudi va revelar que un 10% dels esportistes que havien estat controlats a Moscou i a Lake Placid –als Jocs d'hivern, també sense positius– havien fet servir testosterona
hi van participar esportistes de 80 països, dels quals 36 van guanyar alguna medalla
Amb tot el que ha passat en l'esport de Rússia en els últims mesos amb el dopatge i com l'ha afectat en els Jocs de Rio, recordar ara que els únics Jocs Olímpics d'estiu en què no hi va haver cap positiu van ser els que es van fer el 1980 a Moscou, capital llavors de la Unió Soviètica, sembla una broma. Però és veritat. Les dades oficials del Comitè Olímpic Internacional (COI) indiquen que es van fer 1.645 controls entre els 5.179 esportistes que van participar en aquells Jocs, i que cap va donar positiu. Els Jocs de Moscou van ser boicotejats pels Estats Units i 64 països més a causa de la intervenció soviètica a l'Afganistan el Nadal del 1979. A Moscou, per tant, no hi va haver esportistes dels Estats Units, de la RF Alemanya, de Kenya, de la Xina, del Japó ni del Canadà, que van seguir la crida al boicot del president dels Estats Units Jimmy Carter.
En aquella època els controls no es feien com es fan ara. No hi havia una agència mundial antidopatge, ni agències estatals antidopatge, ni laboratoris acreditats amb uns estàndards internacionals, ni hi havia tantes substàncies prohibides, i tot i que se sabia que els esportistes consumien molts productes per millorar el seu rendiment de forma artificial, en les anàlisis es buscava el que se sabia segur que es podia trobar. Que als Jocs de Moscou del 1980 no hi hagués cap positiu també s'ha de mirar amb una mica de perspectiva. En aquella època, els Jocs Olímpics d'estiu i d'hivern es feien el mateix any, i els d'hivern del 1980 s'havien disputat a l'estació de Lake Placid, als Estats Units. I a Lake Placid no s'havia trobat cap positiu entre les 440 anàlisis que es van fer entre els 1.072 esportistes –inclosos els de la URSS– que hi van participar. En 350 dels 440 controls que es van fer es van buscar específicament, per primer cop en uns Jocs d'hivern, esteroides anabolitzants. Aquest zero en positius va provocar una expressió de part del comitè organitzador dels Jocs que s'havien de fer a Los Angeles el 1984 que defineix perfectament el que passava llavors: “S'ha gastat un milió de dòlars, que és el preu dels controls, per res.” L'any 1968, a Grenoble, en els primers Jocs d'hivern en què es van fer controls antidopatge, tampoc s'havia trobat cap positiu.
En aquells temps de guerra freda, amb els Estats Units cridant al boicot als Jocs de Moscou durant aquells mateixos Jocs d'hivern –ho va fer el secretari d'Estat, Cyrus Vance, durant la seva intervenció en la sessió plenària del COI que es va fer a Lake Placid–, que als Jocs de Moscou no hi hagués cap positiu, igual que havia passat a Lake Placid, era gairebé una qüestió d'orgull.
A Moscou 80 es va fer servir la mateixa llista de productes prohibits que quatre anys abans, a Montreal, on per primer cop s'havien prohibit els esteroides anabolitzants. Els quatre primers de totes les finals, més dos esportistes més que es determinaven per sorteig, van ser controlats en un sistema dirigit pel professor rus Víctor Rogozkin. El príncep belga Alexandre de Merode, que va ser president de la comissió mèdica del COI del 1967 al 2002, va afirmar: “Per mi, aquests Jocs de Moscou són, en l'estat actual dels nostres coneixements, els més nets en matèria de dopatge que s'han fet mai.” L'expressió “en l'estat actual dels nostres coneixements”, usada per De Merode, mostra com era llavors la lluita contra el dopatge. De Merode sabia que hi havia molt més, però que no ho podien trobar, i es consolava explicant que ara eren capaços de trobar restes d'anabolitzants que els esportistes s'havien pres cinc o sis mesos abans, quan no feia gaire només ho podien fer d'entre quatre o cinc setmanes. Un altre membre de la comissió mèdica del COI, el científic britànic Arnold Beckett, va ser molt més clar: “No som uns ingenus. Nosaltres sabem, malgrat els resultats negatius de Moscou, que hi ha gent que ha fet trampa. Però no podem detectar les seves trampes. I es tracta de casos aïllats, n'estic segur.” Beckett va explicar, en una entrevista al diari L'Équipe, que no hi havia hagut positius a Moscou “per la simple raó que nombrosos esportistes han interromput la seva cura d'anabolitzants uns quants mesos abans dels Jocs i l'han rellevat per la testosterona, una hormona masculina natural produïda pel cos humà que no figura entre els productes prohibits perquè encara no es pot detectar amb tanta precisió com les hormones de síntesi”.
En aquells primers anys de lluita contra el dopatge en els Jocs Olímpics –els primers controls es van fer en els Jocs d'hivern del 1968–, la regla del COI era prohibir només els productes que es podien detectar. I igual que en altres èpoques els productes estel·lars per dopar-se han estat l'EPO i l'hormona del creixement, en aquells anys eren la cortisona i la testosterona. Dos productes que no es podien detectar amb tanta seguretat per desqualificar un esportista. I que tots dos productes s'havien usat a Moscou ho va revelar el professor alemany Manfred Donike, que va obtenir autorització per fer un sondeig –així en van dir– per cercar testosterona entre les mostres dels esportistes que havien guanyat medalles a Lake Placid i a Moscou. Donike va descobrir que un 10% dels esportistes controlats havien usat aquesta hormona masculina. En homes, sobre 424 mostres, va trobar 24 casos positius segurs i 62 casos probables, o sigui, un percentatge de dopats d'entre el 6 i el 15%, i en dones, sobre 140 mostres, 16 casos positius i 27 casos probables, un percentatge d'entre el 12 i el 20%.
En els Jocs Olímpics de Moscou hi van participar esportistes de 80 països diferents, dels quals 36 van guanyar alguna medalla. La Unió Soviètica va encapçalar la llista de medalles amb 80 d'or, 69 de plata i 46 de bronze, per un total de 195 medalles, seguida de la RD Alemanya, amb 126 medalles –47, 47 i 42–, i Bulgària, amb 41 medalles –8, 16 i 17–. L'equip espanyol va guanyar sis medalles en aquells Jocs, una d'or, tres de plata i dues de bronze, el millor resultat de la seva història, i ho seria fins als Jocs de Barcelona del 1992.