“Declaro els Jocs de Rio clausurats i, seguint la tradició, faig una crida per reunir-nos d'aquí a quatre anys a Tòquio. Adéu, Rio.” El president del COI, Thomas Bach, posava fi d'aquesta manera diumenge passat als Jocs més qüestionats de les últimes edicions. Rio 2016 s'ha acabat i no hem hagut de lamentar cap atemptat terrorista, ni cap epidèmia mortal del Zika. Una conclusió exagerada, però davant les previsions catastrofistes que s'auguraven al principi, cal celebrar ara que no hagi passat cap desgràcia.

De problemes, però, n'hi ha hagut, i bastants. Els desperfectes a les habitacions de la Vila Olímpica van provocar la ira de moltes delegacions, sobretot de l'australiana, i molts esportistes van decidir traslladar-se a hotels del voltant durant els primers dies fins que els acabaments van estar enllestits. Els greus retards que van afectar alguns estadis es van ocultar col·locant lones a les estructures inacabades, però la pista d'handbol no va poder dissimular el desnivell del terra i es va haver de canviar quan la competició ja estava en marxa.

Una de les imatges més impactants la va protagonitzar una de les piscines, amb l'aigua de color verd, resultat d'haver mesclat erròniament productes químics. La natura també va fer la guitza a l'organització i els forts vents van esfondrar la rampa principal d'accés per a les embarcacions de vela, que va ser substituïda per una de més petita. La força del mar va trencar la plataforma des d'on els nedadors d'aigües obertes havien de llançar-se a l'aigua, fet que va fer cancel·lar alguns entrenaments.

La quantitat de seients buits que s'observaven a tots els centres de competició va cridar molt l'atenció, tot i que això no ha estat pas per falta d'interès dels brasilers, sinó pels preus desorbitats de les entrades en un país en crisi. La part de la torcida que sí que va poder assistir-hi va rebre dures crítiques pel seu comportament, de vegades poc respectuós amb els rivals.

A la zona de premsa, la connexió a internet de vegades fallava, cosa que feia perdre els nervis a més d'un. L'única màquina de xocolatines disponible per a milers de periodistes va estar inoperable durant una setmana i la reposició de cafè i te per mantenir desperts els redactors en un ritme tan intens de treball va ser totalment escassa. A més, el restaurant self-service oferia poca varietat de menjar, a preus que triplicaven els dels carrers.

El desplegament de seguretat més gran de la història del Brasil no va poder evitar que fins a tres ocasions un autobús amb atletes i periodistes travessés la carretera enmig de tirotejos. Les vies d'accés a algunes zones olímpiques passen molt a prop de faveles no pacificades on els que manen són els caps del narcotràfic. També el temps d'espera per a aquests autobusos, superior als quinze minuts, va ser molt criticat.

Tota aquesta llista de despropòsits va provocar que una part de la premsa internacional hagi definit aquesta edició com la pitjor de tots els temps, i és que, probablement, Rio 2016 no ha estat a l'altura de les exigències d'uns Jocs Olímpics en matèria d'ordre i funcionament. Per contra, i assumint els errors en general, pels carioques i estrangers que vivim aquí, Rio ha funcionat millor que mai i això suposa un orgull i un gran crit d'esperança per al futur.

En cap moment podem oblidar que Rio de Janeiro, per molt meravellós que es vegi a la televisió, és Sud-amèrica, res a veure amb Occident. El Brasil és un país en desenvolupament i exigir-li la perfecció del primer món és un gran error. Rio és com és, amb un dia a dia ple de problemes que Europa no coneix i uns Jocs Olímpics no poden canviar la realitat de la ciutat d'un dia per l'altre.

Aquí hi ha molta desigualtat i encara cal avançar molt en temes d'inclusió social, cosa que genera una violència que fa que Rio sigui una de les ciutats més perilloses del país. Per això els milers de policies i soldats que patrullaven pels carrers eren completament necessaris per assegurar la pau de tothom. Poder passejar pels voltants del Bulevard Olímpic a altes hores sense patir per ser assaltat ha estat una sensació de tranquil·litat impagable.

Els carioques perden, de mitjana, un terç del dia només en desplaçaments. Si durant els Jocs s'havia d'esperar un quart d'hora el bus o es tardava una hora a anar des de Copacabana fins al Parc Olímpic, significa que ha estat un èxit ja que normalment es tardaria el doble de temps. La nova línia 4 del metro va funcionar sense cap problema i les connexions amb el sistema de busos BRT eres ràpides i puntuals.

El gran punt positiu en comú dels dos mons és, sens dubte, el carisma i l'afecte dels brasilers. Ningú dubta que no tenen rival a l'hora de dibuixar somriures i acollir els nouvinguts. Rio no és gens una urbs cosmopolita i durant disset dies ha estat el centre del món i ha rebut tots els idiomes, cultures, races i religions amb els braços oberts. Els locals, a més, han omplert diàriament les cases temàtiques dels diferents països escampades per la ciutat.

Rio de Janeiro ha demostrat que, tot i les dificultats reals de la ciutat, està capacitada per organitzar grans esdeveniments, a la manera brasilera, d'acord, però amb aptitud. I la lliçó que se n'extreu és que aquest és el camí per ser millor amb un esperit de resistència i reinvenció. Cap carioca oblidarà mai aquests Jocs i s'espera que quedi un gran llegat. Que la saudade guiï el canvi real, és a les seves mans.