Marc Márquez
Pilot de Repsol Honda
La revolució que triomfa
Quatre títols en cinc temporades en la categoria reina fan de Marc Márquez el líder de present i futur
Capaç de traspassar límits i de desbordar lleis, als 24 anys ja té els registres de Rossi en el punt de mira
La caiguda que va salvar Marc Márquez a Xest és la metàfora de la carrera esportiva del sis cops campió del món de motociclisme. L’impossible que ho deixa de ser, el desafiament permanent a lleis declarades immutables per la gràcia dels mites forjats en gairebé 60 edicions del campionat del món. Cap campió tan jove, tan ràpid, tan debutant, tan contundent, tan extrem, tan... Márquez va implantar la revolució a MotoGP i la revolució ha triomfat. A Márquez el van qualificar de rebel, i la rebel·lió s’ha convertit en un nou ordre. Sí, metàfores, més metàfores...
Márquez és un espècimen únic. Valentino Rossi ha guanyat set títols en la categoria reina i nou en total, però el català ja li ha pres tots els rècords de precocitat. Maverick Viñales segurament serà campió un any o altre, però l’impacte que ha tingut i té Márquez en el campionat és irrepetible. Sembla que fa molts anys, però només ha estat la seva cinquena temporada en la categoria reina i el balanç és demolidor: quatre títols i les jerarquies cap per avall. De ser censurat per la vella guàrdia –Lorenzo i Rossi– a assumir que el cos a cos imposat pel Tro ha arribat per quedar-se i ser imitat –o superat, en el cas de Zarco– han passat tan sols uns anys.
Amb ell, 65 graus d’inclinació o més han deixat de ser sinònim de caiguda (Brno 2014, Sepang 2017, Xest 2018). Les pautes del pilotatge han canviat. Márquez ha normalitzat la caiguda com a mètode empíric per experimentar amb el límit i flirtejar-hi sense traspassar-lo del tot durant la cursa. Evitar la de Xest no seria possible sense entrenament previ en l’ús del genoll i el colze com a punts de contacte amb l’asfalt quan la física ho posa difícil a les gomes.
Márquez té 24 anys. És a tres títols dels nou de Rossi (els 13 de Nieto i els 15 d’Agostini només eren possibles disputant més d’una cilindrada) i batre o igualar la llegenda italiana ja és ben factible. Ja és el pilot amb més poles de la història (73), però igualar Rossi en victòries (115 a 61), podis (227 a 102) o voltes ràpides (95 a 53) li caldrà una longevitat a l’altura del mite d’Il dottore.
Livio Suppo plega
HRC va anunciar que el seu director esportiu, Livio Suppo (1964), renuncia a l’any de contracte que li quedava. Suppo va fer campió Ducati amb Stoner, va portar l’australià a HRC i va avalar l’arribada de Marc Márquez: “És una decisió de vida, després de 22 anys al pàdoc. Crec que Honda té controlats tots els aspectes del seu futur”, va explicar Suppo.
Dani Pedrosa, l’incombustible
Que Dovizioso –un pilot que sempre va estar a la seva ombra a HRC– hagi estat el gran rival de Márquez és un indicador que els resultats de Dani Pedrosa, més que mai, depenen de factors que el pilot més menut de MotoGP no pot controlar. En altres paraules, Pedrosa no serà aspirant a gaire res mentre Michelin no posi a l’abast de la graella uns compostos i unes carcasses que puguin treballar bé amb qualsevol perfil de pilot, més o menys agressiu, més o menys pesant. Mentrestant, Pedrosa continua firmant temporades tan regulars com li és possible. Ja en són 16 consecutives guanyant com a mínim una cursa –ha desbancat Rossi, amb 15–, i Biaggi (13), Nieto (12), Agostini (12) i Lorenzo (11, després del fiasco d’aquest any), queden lluny. A més, si la temporada vinent fa set podis –cosa que ha aconseguit aquest any i en 10 de les seves 12 temporades a MotoGP– desbancarà Agostini com a segon pilot amb més podis de la història. L’italià en suma 159 i Pedrosa, 153. Al davant, l’intocable Rossi (227).
‘Quo vadis’, Yamaha?
“Entre Marc i Mack” era el títol del dossier previ del campionat 2017, publicat el 23 de març. Els tests de pretemporada ho apuntaven i el primer terç de campionat ho corroborava, amb dues victòries inicials de Viñales i 37 punts entre el pilot de Roses i Márquez, distància que es repetiria després de Mugello (105 punts a 68). “Alguna cosa va passar que ens va fer perdre el camí” s’ha atipat de repetir Viñales referint-se al GP de Catalunya. Descol·locat per un xassís que no li oferia cap confiança: ara per tracció, ara per estabilitat en frenada i pas pels revolts –virtuts clàssiques de les creacions de Yamaha–, des d’aquella cursa fins al final Viñales ha sumat 125 punts, menys que Rossi (133, amb un zero més que el català) i tan sols 15 més que Johann Zarco, amb la Tech3 de xassís 2016 que, a les seves mans o fins i tot en les de Jonas Folger, ha estat més competitiva que la Factory en unes quantes pistes.
Lluny de redreçar el rumb, estiu i tardor han estat encara més erràtics i Viñales ha patit més que Rossi (mitjana de 10,4 punts per cursa, equivalents a un mediocre sisè lloc). El final d’any ha estat depriment, amb dos novens llocs, un tercer a Austràlia (entre Rossi i Zarco) i el pèssim 12è a Xest, vuit segons rere Tito Rabat, amb qui es va barallar bona part de la cursa. Mack el va atribuir a una goma defectuosa i va parlar de bones sensacions, però el fet que Yamaha posés a pista el xassís 2016 és indicatiu que volen tenir una referència recent per configurar la versió 2018 partint de la 2016 i oblidant el 2017.