Sens dubte. En el primer Dakar amb cotxe que vaig fer, el 2009 [el primer a l’Amèrica del Sud], hi havia més ganes que planificació. L’any passat també hi havia una mica de prudència, per veure si el coixí intel·ligent ens donava la tranquil·litat que buscàvem. Si som aquí ara és perquè vam acabar molt contents. Vam començar a construir un projecte que, ara sí, ens permet tornar a la cursa per fer amb cotxe el que ja havia fet amb moto.

Bé, és diferent. El Dakar a l’Àfrica era molt especial; em costa trobar les paraules per definir-lo. La vivència personal dels primers Dakar va ser brutal. Ara hi torno amb una condició diferent i amb quatre rodes en comptes de dues, però el concepte de cursa ja saps quin és.

Jo crec que encara correria amb moto. A mi la moto m’agradava molt. No sé si físicament estaria prou a punt, però quan veig les motos d’ara, de 450 cc, petites –com si fossin d’enduro–, penso: “Coi, ara seria el meu moment.” Perquè jo no soc un pilot d’envergadura, com el Nani [Roma], o com era el Fabrizio Meoni. Soc un pilot més petitet i m’hi hauria adaptat bé. Però les circumstàncies són les que són i soc feliç de poder tornar a la cursa amb el que puc tornar-hi, que és un cotxe.

Crec que tenim el cotxe per afrontar el punt en què estem. Hi ha uns equips –Peugeot, Toyota i Mini– al davant de la resta. El nostre cotxe, de base, és com el seu; un cotxe construït per a aquesta cursa, amb el reglament a la mà, amb tot el bo i millor. La diferència és la capacitat que ells tenen de canviar el material quan toca per poder mantenir sempre un ritme superior. El secret del Dakar és saber quin ritme pots dur amb el que tens a les mans, i quina capacitat té l’equip per donar servei cada dia al cotxe per arribar al final a aquest ritme. No tenim el seu servei i el pilot no té l’experiència dels seus... encara. Però sí que tenim ja una bona base per poder anar ràpid a la pista.

Volem afrontar les dunes del Perú amb confiança, no volem cometre grans errors, no volem enterrar gaires vegades el cotxe i volem arribar a La Paz [etapa de descans] sense arrossegar grans penalitzacions. Conscients que a partir de La Paz comença una altra cursa força complicada... Però ens agrada més un Dakar exigent que no un Dakar d’anar cada dia amb el peu al ferro, sense dificultat.

No, no, no. Estem en un projecte que ens permetrà créixer. Ara comencem a voler ser competitius i fer algun resultat que ens agradi, però no crec que fer el divuitè o el 24è canviï res per a l’any següent. Aquí els autoexigents som nosaltres, no els nostres patrocinadors.

Sí, farem una presentació al mes d’abril, on es podran veure els tres models definitius, que l’endemà ja estaran a la venda a les ortopèdies. Serà el punt final d’un projecte que ens omple d’orgull. Un producte que neix d’una necessitat i que utilitza la competició com a banc de proves i desenvolupament, i que s’arriba a comercialitzar per ajudar a millorar la qualitat de vida de persones amb problemes de mobilitat. És fantàstic!

El canvi de continent no va ser pas voluntari sinó forçat per una situació. El Dakar ha sabut adaptar-se i trobar la gent per continuar fent-lo atractiu. Crec que l’entrada de Marc Coma [com a director esportiu] és un gir important en el concepte de carrera. A més, en el mercat americà el Dakar ha crescut en competitivitat, tot i que això ha anat en detriment del pilot amateur que anava a buscar l’aventura de la seva vida. Quan jo corria en moto, hi havia deu cotxes per estar al davant; ara n’hi ha trenta.