El napbuf que volia una moto

“Amb sis anys, final­ment, li vaig haver de com­prar la moto, una KTM de motocròs. I a par­tir d’aquí, va començar el xou.” Són parau­les de Manel Are­nas, pare d’Albert Are­nas, reme­mo­rant com, per insistència, ja no va poder demo­rar més la com­pra de la pri­mera moto del seu fill. Uns records que, de ben segur, devien tor­nar diu­menge a la ment del jove pilot gironí després d’acon­se­guir la seva pri­mera victòria –i també el pri­mer podi– en el mun­dial de Moto 3.

Tot havia començat dos anys abans, quan Albert Are­nas estava a punt de fer-ne qua­tre. Juli Sais, pro­pi­e­tari d’un taller a Girona, va tru­car a Manel Are­nas per pre­gun­tar-li si el volia acom­pa­nyar amb el seu fill a pro­var una pocket bike que aca­bava de repa­rar. Un epi­sodi que el pilot gironí, tot i que era molt petit, té gra­vat a la seva ment, com va recor­dar en una entre­vista fa dos anys a aquest diari: “Vam anar a l’apar­ca­ment d’un super­mer­cat, feia molta fred. Vaig pujar a la pocket bike. Al prin­cipi m’aguan­ta­ven per dar­rere, però va haver-hi un moment que ja anava sol i vinga amunt i avall amb la moto. No volia parar, me’n recordo com si fos ahir.” “No hi havia anat mai, i li va agra­dar molt. A par­tir d’aquí, només dema­nava una moto”, expli­cava ahir Manel Are­nas. Amb sis anys va dis­pu­tar les seves pri­me­res cur­ses de motocròs i els pri­mer endu­rets, i el cuc de la velo­ci­tat li va arri­bar quan va fer unes pro­ves a Vic amb la fede­ració cata­lana. Durant un temps va com­bi­nar les dues dis­ci­pli­nes, però final­ment el seu pare li va dir que no podia con­ti­nuar fent-ho tot i que havia de triar. Es va decan­tar per la velo­ci­tat. Va tenir bons resul­tats en les cate­go­ries infe­ri­ors tant en les com­pe­ti­ci­ons cata­la­nes com espa­nyo­les i, final­ment, el 2011, va debu­tar en la cate­go­ria de 125 cc del CEV, con­si­de­rat el cam­pi­o­nat de pro­moció més impor­tant del món. Amb una Apri­lia de dos temps –“vam patir molt perquè el mun­dial ja era de Moto 3 i no hi havia recan­vis”–, Are­nas va aca­bar setè d’un cam­pi­o­nat gua­nyat per Àlex Rins, actu­al­ment a Moto GP. Les dues tem­po­ra­des següents, pri­mer amb Honda i després amb Mahin­dra, van tor­nar a ser com­pli­ca­des, però va ser capaç d’acon­se­guir el pri­mer podi (2012) i la pri­mera victòria (2013). “Va ser un drama”, recorda el seu pare.

El 2015, amb una Husq­varna, va tenir la seva millor tem­po­rada fins al moment, però va aca­bar de manera frus­trant perquè no va tro­bar seient per al mun­dial mal­grat haver aca­bat sub­campió del món júnior de Moto 3, a només qua­tre punts del títol. “Dels set pri­mers del cam­pi­o­nat [gua­nyat per Nicolò Bulega], només dos no van anar al mun­dial, i ell en va ser un”, explica Manel Are­nas. Amb tot, ini­ciat el 2016 i amb una sola experiència prèvia en el mun­dial (València 2014), va tenir l’opor­tu­ni­tat de córrer tres cur­ses amb Mahin­dra. Fins que l’equip Saxo Print va aco­mi­a­dar Ale­xis Mas­bou i li va ofe­rir la pos­si­bi­li­tat de córrer la segona part del mun­dial, en part per les seves habi­li­tats desen­vo­lu­pant la moto i per les faci­li­tats de comu­ni­car-se amb els engi­nyers gràcies als seus estu­dis d’engi­nye­ria indus­trial, car­rera que ha dei­xat a segon curs: “Com que ha arri­bat tard al mun­dial ha con­ti­nuat estu­di­ant. Tenia clar que fins que no hi arribés no es plan­te­ja­ria les motos com una pro­fessió.”

Al final de la tem­po­rada li va arri­bar l’opor­tu­ni­tat que tant espe­rava: un con­tracte per córrer el 2017 sen­cer amb un dels equips cap­da­van­ters, el de Jorge Martínez Aspar. Però la cam­pa­nya va ser més com­pli­cada del compte a causa d’una luxació a l’espat­lla i d’una frac­tura al ter­cer meta­carpià de la mà dreta. Les lesi­ons no l’han dei­xat aquesta tem­po­rada. Es va tren­car la clavícula en el warm-up de la pri­mera prova, però, final­ment, qua­tre cur­ses després de rea­parèixer, ha tro­bat el premi a la seva insistència. Una victòria com un tem­ple en una cursa amb final estratègic. “És la pri­mera cursa en què tot està a lloc. No va fallar res. Tenia ritme i, a dues vol­tes del final, va veure que si es posava a davant del grup a l’última corba podien pas­sar coses”, asse­gura Manel Are­nas.