“Amb sis anys, finalment, li vaig haver de comprar la moto, una KTM de motocròs. I a partir d’aquí, va començar el xou.” Són paraules de Manel Arenas, pare d’Albert Arenas, rememorant com, per insistència, ja no va poder demorar més la compra de la primera moto del seu fill. Uns records que, de ben segur, devien tornar diumenge a la ment del jove pilot gironí després d’aconseguir la seva primera victòria –i també el primer podi– en el mundial de Moto 3.

Tot havia començat dos anys abans, quan Albert Arenas estava a punt de fer-ne quatre. Juli Sais, propietari d’un taller a Girona, va trucar a Manel Arenas per preguntar-li si el volia acompanyar amb el seu fill a provar una pocket bike que acabava de reparar. Un episodi que el pilot gironí, tot i que era molt petit, té gravat a la seva ment, com va recordar en una entrevista fa dos anys a aquest diari: “Vam anar a l’aparcament d’un supermercat, feia molta fred. Vaig pujar a la pocket bike. Al principi m’aguantaven per darrere, però va haver-hi un moment que ja anava sol i vinga amunt i avall amb la moto. No volia parar, me’n recordo com si fos ahir.” “No hi havia anat mai, i li va agradar molt. A partir d’aquí, només demanava una moto”, explicava ahir Manel Arenas. Amb sis anys va disputar les seves primeres curses de motocròs i els primer endurets, i el cuc de la velocitat li va arribar quan va fer unes proves a Vic amb la federació catalana. Durant un temps va combinar les dues disciplines, però finalment el seu pare li va dir que no podia continuar fent-ho tot i que havia de triar. Es va decantar per la velocitat. Va tenir bons resultats en les categories inferiors tant en les competicions catalanes com espanyoles i, finalment, el 2011, va debutar en la categoria de 125 cc del CEV, considerat el campionat de promoció més important del món. Amb una Aprilia de dos temps –“vam patir molt perquè el mundial ja era de Moto 3 i no hi havia recanvis”–, Arenas va acabar setè d’un campionat guanyat per Àlex Rins, actualment a Moto GP. Les dues temporades següents, primer amb Honda i després amb Mahindra, van tornar a ser complicades, però va ser capaç d’aconseguir el primer podi (2012) i la primera victòria (2013). “Va ser un drama”, recorda el seu pare.

El 2015, amb una Husqvarna, va tenir la seva millor temporada fins al moment, però va acabar de manera frustrant perquè no va trobar seient per al mundial malgrat haver acabat subcampió del món júnior de Moto 3, a només quatre punts del títol. “Dels set primers del campionat [guanyat per Nicolò Bulega], només dos no van anar al mundial, i ell en va ser un”, explica Manel Arenas. Amb tot, iniciat el 2016 i amb una sola experiència prèvia en el mundial (València 2014), va tenir l’oportunitat de córrer tres curses amb Mahindra. Fins que l’equip Saxo Print va acomiadar Alexis Masbou i li va oferir la possibilitat de córrer la segona part del mundial, en part per les seves habilitats desenvolupant la moto i per les facilitats de comunicar-se amb els enginyers gràcies als seus estudis d’enginyeria industrial, carrera que ha deixat a segon curs: “Com que ha arribat tard al mundial ha continuat estudiant. Tenia clar que fins que no hi arribés no es plantejaria les motos com una professió.”

Al final de la temporada li va arribar l’oportunitat que tant esperava: un contracte per córrer el 2017 sencer amb un dels equips capdavanters, el de Jorge Martínez Aspar. Però la campanya va ser més complicada del compte a causa d’una luxació a l’espatlla i d’una fractura al tercer metacarpià de la mà dreta. Les lesions no l’han deixat aquesta temporada. Es va trencar la clavícula en el warm-up de la primera prova, però, finalment, quatre curses després de reaparèixer, ha trobat el premi a la seva insistència. Una victòria com un temple en una cursa amb final estratègic. “És la primera cursa en què tot està a lloc. No va fallar res. Tenia ritme i, a dues voltes del final, va veure que si es posava a davant del grup a l’última corba podien passar coses”, assegura Manel Arenas.