Pol Espargaró va ser el 2013 un dels membres del primer triplet de campions catalans amb el seu títol de Moto 2, al costat de Maverick Viñales (Moto 3) i Marc Márquez (Moto GP). El motociclisme català va sumant èxits des d’aleshores, però quan Albert Arenas va guanyar recentment a Le Mans en Moto 3 feia gairebé quatre anys de l’última victòria catalana en la cilindrada petita. Espargaró creu que això “va per cicles”. “Ara, en el cas d’Itàlia Valentino [Rossi] està apostant moltíssim per la gent jove. Ha creat una escola i un mètode d’entrenament diari molt bo per a ells. Els resultats es noten i cada vegada hi ha més pilots italians i més ben preparats. Nosaltres vam tenir el nostre moment, gràcies, entre molts d’altres, al RACC, que va ajudar molts dels que ara som aquí dalt. Això són fornades, n’arribaran més, però la crisi ens ha afectat una mica a Catalunya i a Espanya, i ens està costant.”

De fet, Pol va ser un dels grans exponents d’aquella tasca promocional del RACC, personalitzada en la figura de l’enyorat Joan Moreta, a qui no dubta a considerar el seu “pare esportiu”. Uns temps que recorda amb “molta nostàlgia”. “Jo estic on estic gràcies al RACC, ho he dit sempre. Quan era petit, sense haver fet res de res, em van portar al campionat de Catalunya de 125 cc, al campionat d’Espanya, em van ajudar a pujar al mundial... Els ho dec pràcticament tot. Han fet una gran tasca, no només amb mi, sinó també amb el Marc, Toni Elias, el meu germà... amb tots els catalans que ara som a Moto GP. Estaré eternament agraït al RACC, a Joan i a Sebastià Salvadó [l’aleshores president del club].”

Un ajut no només en forma de diners, sinó també “de valors”. “S’interessaven per la teva vida personal i els estudis, no tot era anar amb moto. Són valors molt importants perquè et fan créixer com a persona. Vaig pujar al mundial amb 15 anys, i ets un nen. Un nen que no sap absolutament res i està guanyant molts diners, envoltat de gent molt més gran. És fàcil perdre els papers, i el RACC t’aportava aquella tranquil·litat, aquell benestar, era com tenir un pare –esportiu– al costat.”

De petit, Pol Espargaró combinava les motos amb el futbol. “Era el porter de l’Ametlla del Vallès, que era on vivíem. Però sempre fas allò que fa el teu germà gran. I nosaltres anàvem amb moto els caps de setmana, com a hobby, i va arribar un moment que els partits eren el diumenge i les carreres també. El meu pare em va dir que m’havia de decidir, o el futbol o les motos. I potser per seguir el germà gran vaig escollir les motos, i aquí estic i les motos m’han portat molts èxits. La vida et va donant moltes voltes, també et va donant cops per tot arreu i acabes on acabes gràcies a les teves decisions.”

El “germà gran” és Aleix Espargaró, que també és pilot de Moto GP, amb l’equip oficial d’Aprilia. “És una passada compartir graella amb ell. S’hauria de veure quants germans han estat junts tants anys en equips oficials de la categoria gran. Hem acabat moltes vegades els dos entre els deu primers, en les dues primeres línies de sortida; hem fet grans resultats. Estic molt orgullós, i també ho estic pels meus pares. Quan arribes aquí només es veu la punta de l’iceberg; tot és molt maco, però al darrere hi ha moltes hores de feina del meu pare i molta inversió perquè nosaltres arribem aquí sense ells guanyar-hi res, només l’orgull de veure els seus fills a Moto GP.” De segur que Pol Espargaró deu aclucar sovint els ulls somiant una última volta de Pol contra Aleix... “No! Algun dia, m’agradaria, pel fet d’estar primer i segon en una cursa de Moto GP, però no hi somio pas. Seria molt dur per mi lluitar en un final de carrera amb l’Aleix. Per fer un setè lloc, encara, però per guanyar seria molt dur. Les lluites al final de les curses de Moto GP són molt dures. M’agradaria pujar al podi amb ell, però no sentir el que és lluitar amb el meu germà en una última volta. Potser ell sí, però aquesta agressivitat i la batussa que tindríem no seria gens sana.”

A banda dels únics germans de la graella de Moto GP, Pol i Aleix Espargaró són també els únics que aquest cap de setmana podrien dormir a casa, a Granollers, tot i que ja fa quatre anys que tots dos viuen a Andorra, a la Massana. Però en realitat dormen al pàdoc del Circuit de Barcelona-Catalunya. “És per un tema de concentració i per fer que la rutina del cap de setmana sigui cent per cent normal. Però només el fet de venir aquí i sentir-te com a casa ja és una passada. És veritat que ara vivim a fora, a Andorra. Ens va molt bé per entrenar-nos a la muntanya en altura. Hi ha molts ciclistes, hi estem molt a gust. És un país molt tranquil, molt més que Granollers. Aquí vivim amb un estrès molt gran i allà és com si es parés el temps. Però tornar a casa i veure la ciutat, Granollers, vestida de Moto GP i animant-te és molt maco.”

Ara, però, Pol és molt més que el germà d’Aleix. També és l’oncle dels seus fills acabats de néixer. “És un projecte molt gran de la vida del teu germà que em fa molta il·lusió. I en són dos, o sigui, necessitarà l’ajuda del tiet i la tieta, la meva futura dona. Tinc ganes de veure’ls créixer i de ser el seu professor de motos, perquè l’Aleix vol que el Max sigui motero i un pare mai és objectiu amb el seu fill, per això l’Aleix vol que sigui jo el seu professor. Em fa respecte però ja tinc ganes de veure’ls córrer.”