Marc Márquez no va poder reprimir l’entusiasme en adonar-se que la seva última volta en la Q3 li havia valgut la posició preferent en el GP d’Alemanya, alhora que dins del box d’Honda HRC el seu enginyer Santi Hernández saltava de la cadira com impulsat per una molla. La manera com el tro de Cervera va conquerir una altra pole a Sachsenring –n’acumula nou els últims nou anys– justificava l’efervescència. Fins llavors, Márquez havia treballat metòdicament amb vista a una cursa en què la durabilitat de la roda posterior fa tota la fila d’esdevenir un maldecap. No va liderar cap sessió d’entrenaments mentre feia tirades llargues amb rodes usades i, per acabar-ho d’adobar, en la quarta va caure. Va mirar d’aixecar la moto en el primer revolt, però en va.

Una horeta més tard, el pilot va canviar el xip per atacar, ara sí, el cronòmetre. Márquez va ser l’únic que va fer tres intents amb tres jocs nous de rodes, en comptes dels dos habituals que va fer la resta del grup. L’estratègia va reeixir, i Márquez va rebaixar progressivament els registres fins a batre el rècord de la pole que ell mateix havia establert el 2015 (1:20.336). Tanmateix, el primer a fer-ho va ser Jorge Lorenzo (1:20.327). I, rere seu, Danilo Petrucci va treure suc de la roda del mallorquí per fer 1:20.295 i acaronar la primera pole en el mundial. Llavors va sortir Márquez a fer el tercer intent. En la primera volta llançada va salvar un bon ensurt en el tercer revolt i, tot i això, va saltar del quart lloc provisional rere Maverick Viñales al segon, per sota del rècord però a 14 mil·lèsimes de Petrux. La ratxa a Sachsenring semblava trencada, però Marc va seguir tibant i en l’últim gir va desbancar la Ducati satèl·lit. Per això va esclatar de joia després de creuar la meta, i també Santi. No debades, la tàctica i la feina del box van ser clau en la prestació del pilot.