Sebastià Salvadó Plandiura (Barcelona, 1932) va morir ahir a la tarda després de quatre dies ingressat en un centre hospitalari. El president del RACC durant tres dècades (1985-2015) i posteriorment president d’honor, ha passat a la història com una de les persones més rellevants de l’automobilisme català i de la mobilitat global. No en va, des de la seva posició al RACC va ser persona d’altíssima influència en la Federació Internacional d’Automobilisme. Amb Salvadó se’n va una autoritat en tots els vessants de l’automobilisme, tant en la faceta esportiva com en la industrial i la de mobilitat.

No és exagerat pensar que sense Sebastià Salvadó no hi hauria Circuit de Barcelona-Catalunya –com a mínim com el coneixem ara– ni un ral·li del campionat del món a Catalunya. Totes dues fites arrenquen el 1991, sis anys després que fos president del RACC en substitució de Salvador Fàbregas. D’inici, a Salvadó se’l va etiquetar de poc romàntic i de tenir una visió massa mercantil del que havia estat un club d’esport d’elit. Aviat, però, els seus fets més que les paraules, i el discórrer dels anys van fer veure que tenir un club de serveis amb moltes grues i molts associats era l’única manera d’aconseguir múscul per abordar les empreses més grans,

Salvadó havia estat pilot, de fet va ser el primer guanyador del ral·li Catalunya (1957). Només va competir fins al 1960. Es va incorporar al RACC el 1985 i la mort sobtada de Fàbregas el va propulsar a la presidència. El RACC tenia uns terrenys a Caldes de Malavella que, per falta d’acord amb l’ajuntament de l’època, no van tenir la destinació inicialment pretesa, un circuit permanent que agafés el relleu del traçat urbà de Montjuïc. Avui formen part del PGA de Caldes. Salvadó va fer el gir argumental que va portar el circuit als terrenys de Montmeló. Haver mantingut un GP de F-1 i de motociclisme de manera ininterrompuda des del 1991 i el 1992, respectivament, forma part del llegat de l’expresident del RACC, que va saber fer-se amic de Bernie Ecclestone, l’inflexible patró de la F-1. En els ral·lis, sota el seu mandat es va aconseguir el que semblava impossible, que dos models organitzatius que semblaven incompatibles com el del RACC (ral·li Catalunya) i el de la Penya Motorista 10 per Hora (ral·li Costa Brava) es fusionessin perquè el RACC, que tenia els mitjans, obtingués el ral·li de màxim coeficient europeu (el Costa Brava) per aspirar al campionat del món, una fita que també es manté des del 1991.

Poc amic de la presència mediàtica, una de les últimes i comptades entrevistes que va concedir abans de deixar la presidència del RACC va ser amb L’Esportiu, publicada el 15 de maig del 2015 i en la qual repassava el seu llegat. S’incorpora adjunta a aquest article.