El Circuit de Barcelona-Catalunya és notícia aquests dies perquè s’hi està disputant el vint-i-novè GP de F-1 consecutiu, és clar, però també perquè ara com ara no se sap si el complex vallesà organitzarà el trentè d’aquí a un any. El contracte del Circuit amb la F-1 s’ha de renovar i la competència colla. Els directius de la instal·lació mantenen la calma i continuen treballant a la callada per reeixir en les negociacions, però, al capdavall, són faves comptades. Si els calés hi són, hi haurà cursa; si no hi són, el gran circ muntarà la paradeta en un altre indret, sense cap pena al cor.

La paradoxa és que els calés hi haurien de ser i la despesa hauria d’estar ben justificada, encara que parlem de fons públics que podrien tenir altres usos socials. Si el Circuit genera 42 milions d’euros només en impostos –un benefici que se socialitza–, els milions del cànon per tenir la F-1 no són cap caprici per al gaudi dels cremats del motor. Perquè, avui dia, 30 anys després que es posés la primera pedra en una finca infrautilitzada de Montmeló, el Circuit de Barcelona-Catalunya és molt més que un tapís d’asfalt.

Ho va explicar de forma ben didàctica el director de la instal·lació, Joan Fontserè, durant la taula rodona Què aporta el Circuit a la comarca del Vallès Oriental?, que es va celebrar els dies previs a la cursa d’aquest any al Club de Premsa d’El 9 Nou, a Granollers. És clar que el Circuit va néixer el 1991 per satisfer una necessitat esportiva: a banda que el país somiava amb el retorn de la F-1 d’ençà del tancament de Montjuïc, tampoc podia ser que els pilots de motos guanyessin títols mundials i s’haguessin d’entrenar d’amagatotis en polígons industrials. La indústria de l’automoció va abraçar la creació de la infraestructura, i els èxits de Fernando Alonso van dur una dinàmica molt positiva a partir del 2004, que va culminar amb els 140.700 espectadors del GP de F-1 del 2007. Tot seguit, la crisi va coincidir amb la davallada del fenomen Alonso, i a partir del 2012 el Circuit es va obrir encara més a la promoció internacional. La nova dimensió es va establir a partir del 2015. Ara ja no és “un circuit sinó un recinte on passen coses”; és a dir, “una plataforma que genera oportunitats”. Sense oblidar quin és l’origen i “mantenint sempre el vincle amb l’esport del motor”, només faltaria.

La qüestió és que fins i tot aquesta nova dimensió necessita recolzar-se en el GP de F-1, el ganxo per a tot el que ve després. El pla estratègic de futur preveu la continuïtat de la F-1, el pal de paller de l’ecosistema que s’ha creat al llarg dels anys al voltant del Circuit de Barcelona-Catalunya. El seu president, Vicenç Aguilera, fa temps que ho il·lustra amb aquesta analogia: el Circuit és un motor que no s’atura mai i, així, no para de generar potencial. Sense la benzina de la F-1, el motor deixaria de funcionar; o, si més no, ho faria al ralentí.

“Ens hem de creure el Circuit de Barcelona-Catalunya i la millor manera de fer-ho és falcar d’una vegada per totes el seu model financer”, va reivindicar Fontserè a Granollers. Volia fer entendre que els diners per mantenir el motor girant ple de voltes no haurien de ser una concessió a un esport políticament incorrecte sinó una inversió justificada per l’enorme retorn que genera, en impostos, impacte econòmic, creació d’ocupació, innovació industrial i imatge de ciutat, de comarca i de país.

“No ho valorem perquè ho tenim; quan no hi sigui... Ai!”