Niki Lauda ha mort aquest dilluns, segons ha confirmat la seva família en un comunicat. Els tres cops campió del món de F-1, de 70 anys, havia emmalaltit l’agost de l’any passat quan era de vacances a Eivissa, i va haver de ser sotmès a un trasplantament de pulmó. Va rebre l’alta a l’octubre, però al gener va haver de ser hospitalitzat per una grip. El febrer va fer 70 anys, però el seu cos s’ha apagat sense que hagi pogut tornar al pàdoc de la F-1, on era un dels personatges més carismàtics i estimats.

L’expilot austríac era el president no executiu del totpoderós equip Mercedes de F-1 des del 2012, i tenia una participació del 10% en l’empresa. La seva influència va ser clau per a convèncer Lewis Hamilton que deixés McLaren i fitxés per l’equip de l’estrella de tres puntes amb vista al 2013. El pilot anglès va vèncer el seu primer títol amb Mercedes el 2014, coincidint amb l’entrada en vigor de les mecàniques híbrides en la F-1. D’aleshores ençà, l’equip resta imbatut en la categoria reina de l’automobilisme.

Abans del càrrec a Mercedes, Lauda havia estat assessor de Ferrari a mitjan anys noranta, i també cap de l’equip Jaguar de F-1 a principis de segle, quan el català Pedro de la Rosa n’era un dels pilots.

Nascut el 1949 a Viena, Lauda va debutar en la F-1 el 1971, en la seva cursa de casa, un volant que va aconseguir demanant un préstec bancari. De forma inversemblant, el 1974 va entrar a Ferrari, gràcies a les bones paraules de Clay Regazzoni, que havia estat company seu a BRM el 1973.

El 1975, Lauda va donar a l’equip italià el primer títol mundial en onze anys, però el 1976 va tenir un greu accident al Nürburgring, en què el seu Ferrari va prendre foc i la inhalació de gasos va estar a punt de costar-li la vida, per bé que sis setmanes després ja tornava a competir. El seu rostre va quedar marcat per sempre més per les cremades que va patir.

Aquesta odissea, i l’enfrontament d’aquella temporada amb el pilot de McLaren James Hunt, va ser l’objecte de la pel·lícula Rush, del 2013, amb una reeixida interpretació de Lauda de l’actor nascut a Barcelona Daniel Brühl. El film reflectia el caràcter fred, calculador i metòdic del pilot austríac, i també la seva determinació.

L’any següent, Niki va recuperar el títol mundial i, abans d’acabar el curs, va deixar Ferrari per anar a l’equip Brabham, propietat de Bernie Ecclestone, que aleshores ja començava a moure els fils comercials del campionat. Dos anys després es va retirar, però el 1982 va protagonitzar un retorn sonat amb McLaren, sota la direcció de Ron Dennis, que estava posant les bases del domini de l’equip de Woking en la segona meitat dels anys vuitanta.

L’associació va culminar el 1984, quan Niki Lauda va aconseguir el tercer títol mundial, amb només mig punt d’avantatge sobre el seu company Alain Prost. Continua sent la diferència més petita entre el campió i el subcampió de la història de la F-1. El 1985, Lauda es va retirar de la competició, després d’obtenir una última victòria en el GP d’Holanda, a Zandvoort, un circuit que aquell any va caure del calendari i que hi tornarà a partir del 2020. Lauda va disputar 171 curses de F-1, amb 25 victòries, 24 posicions preferents i 24 millors voltes en cursa.

Aquest cap de setmana, la F-1 es retroba a Montecarlo per a la disputa del GP de Mònaco de F-1, que Lauda va guanyar dos cops, el 1975 i el 1976. Sens dubte, el seu record planarà sobre el pàdoc del circuit urbà.