1949-91. Els fonaments

Igual que en la F-1, els equips i pilots italians van dominar els primers anys, amb marques com sts Gilera i, sobretot, MV Agusta (encara guanyava a mitjan anys setanta), amb noms com ara John Surtees, Mike Hailwood i Giacomo Agostini.

El mundial va aterrar a Catalunya per primer cop el 1951, quan el Reial Moto Club de Catalunya va obrir el curs a Montjuïc, amb les categories de 125, 350, 500 cc i sidecars (només faltava la de 250 cc). Curiosament, aquell any, la Penya Rhin va cloure el mundial de F-1 també a Barcelona, al circuit de Pedralbes. Amb algun parèntesi i l’alternança amb el Jarama madrileny, Montjuïc es va mantenir en el calendari fins al 1976, el mateix any que el TT de l’illa de Man va puntuar per últim cop per al mundial.

Amb la retirada de l’anglesa Norton, l’alternativa a les motos italianes va venir del Japó. A la callada, Honda va córrer, el 1959, a l’illa de Man, en 125 cc i l’any següent, en 125 i 250 cc. Per fi, el 1961, va dominar les dues categories en el TT i també els respectius campionats. Fins i tot, a mitjan anys seixanta, Hailwood i Honda van estar a punt de batre Ago i MV en 500 cc, però l’ala daurada es va retirar tot seguit i el seu primer títol en la categoria reina hauria d’esperar fins al 1983, amb Freddy Spencer. Abans, Kenny Roberts, el marcià, havia revolucionat el mundial amb la seva Yamaha, tot exportant la tècnica de pilotatge dels ovals de cendra dels EUA i iniciant el domini de nord-americans i australians en 500 cc.

1992-2001. Dorna... i el Circuit

L’altra gran revolució va esdevenir fora de la pista. L’empresa catalana Dorna va guanyar, a les acaballes del 1990, el concurs obert per la FIM amb vista a la gestió dels drets de televisió del campionat, en pugna, entre d’altres, amb Bernie Ecclestone, el manaire de la F-1. El fitxatge, el 1991, dels catalans Carmelo Ezpeleta –llavors dirigia la posada en marxa del Circuit de Catalunya– i Manel Arroyo –cap de premsa del RACC– va posar les bases d’una història d’èxit que encara dura. Ni fet d’encàrrec: Dorna i el nou traçat de Montmeló van debutar en el mundial l’any olímpic, el 1992, quan Àlex Crivillé va obtenir també la primera victòria d’un pilot català en la categoria gran, a Assen, l’únic circuit que ha format part del calendari de forma ininterrompuda des del 1949. El primer campió del segle XXI va ser Valentino Rossi, en el seu segon any en la categoria gran.

2002-2019. De quatre temps

Si la primera revolució va ser de pilotatge i la segona de gestió, la tercera va ser tècnica. Dorna va culminar la reestructuració del campionat amb la introducció, el 2002, de Moto GP com la nova categoria reina del mundial. La principal novetat va ser que les motos tornaven a ser de quatre temps, com aquelles primitives Gilera i MV Agusta, en substitució de l’arcaic cicle de dos temps. Va ser Sito Pons, el primer campió del món català (1988, 250 cc), qui ho va suggerir a Dorna, per tal que la competició oferís als fabricants un aparador rellevant per a les seves motos de sèrie. Per garantir un nivell adequat de potència, la cilindrada dels motors gairebé es va doblar, fins als 990 cc (800 cc entre el 2007 i el 2011), de manera que l’Honda RC211V amb què Rossi va revalidar el títol de la categoria gran entregava 220 CV de potència, una trentena més que la NSR500 de l’any anterior. El canvi va arribar també a les categories petites: el 2010, els 250 cc van passar a ser Moto 2 i el 2012, 125 cc es va transformar en Moto 3. El mundial va entrar així de ple en el segle XXI, disposat a continuar donant gas.