Sense límits
Velocitat hipnòtica
La pilot nord-americana Jessi Combs mor a més de 800 km/h quan intentava establir un nou rècord del món femení de velocitat sobre la superfície terrestre
La fascinació per ser el més ràpid de la capa de la terra arrenca el 1898 (63 km/h) i culmina, de moment, en gairebé 1.233 km/h, més enllà de la barrera del so
La fascinació per la velocitat és indestriable de l’espècie humana. Quan els primers pobladors del planeta es dedicaven a la cacera maldaven perquè no eren tan ràpids com la presa. Les fletxes van ser la solució a aquesta inferioritat. Però va ser a partir de finals del segle XIX quan, amb la proliferació dels vehicles automòbils –en el sentit més ampli possible– que l’adrenalina va començar a córrer. Si la traducció a l’anglès de velocitat és speed, i speed és el nom amb el qual es coneix el grup de drogues amb base amfetamínica, el sil·logisme ens porta a concloure que la velocitat és una droga. I en segons quins casos, pot ser una deducció correcta.
La cursa per ser l’home més ràpid sobre la superfície de la Terra sembla haver-se aturat fa més de 20 anys. El 1997 l’anglès Andy Green, pilot d’aviació de combat, va ser cronometrat a 1.232,93 km/h sobre la distància d’una milla al desert de Black Rock (Reno) al volant d’un artefacte anomenat Thrust SSC, una mena de coet amb rodes de 10 tones de pes i 110.000 cavalls de potència. Green és l’únic ésser humà que ha recorregut la superfície terrestre més enllà de la velocitat del so arran de terra (1.225 km/h).
En canvi, la cursa per ser la dona més ràpida de la capa de la terra estava ben viva fins que, dimarts de la setmana passada, la fatalitat es va abatre sobre Jessi Combs. La polifacètica pilot nord-americana (1980), que havia guanyat alguns campionats off road als EUA i també es dedicava a la televisió i a negocis metal·lúrgics, va perdre la vida quan intentava establir un rècord femení de velocitat en la terra. Es calcula que va perdre el control a bord de l’última versió del North American Eagle quan havia superat els 800 km/h, al desert d’Alvord (Oregon).
A prop dels coets
Hi ha qui reivindica que Combs ja era la dona més ràpida. El 2013 ja la van cronometrar a 632 km/h, el 2016 va enfilar-se als 768,6 km/h i el 5 d’octubre del 2018 va establir una marca de 777,7 km/h. Però també consta documentat que el 1976, també a Alvord, la nord-americana Kitty O’Neil va registrar 825,1 km/h. Aquest semblava ser l’objectiu real de Combs.
Per assolir-ho, pilotava un estrany artefacte amb més aspecte de coet amb rodes que de vehicle de competició més o menys convencional. Propulsat per un reactor General Electric sobrealimentat, oferia 52.000 cavalls de potència. Hi ha un secretisme absolut sobre les circumstàncies de l’accident que li va costar la vida, però la majoria de sinistres venen per la pèrdua de control. L’estabilitat d’aquests coets a reacció prové exclusivament de l’aerodinàmica, de la seva ala vertical posterior i dels coets que, en cas que la part frontal perdi contacte amb la superfície, l’empenyen cap avall. Els frens són atípics: el reactor invertit –com fan els avions quan acaben d’aterrar– i un paracaigudes enorme. Perquè no hi ha pneumàtics que resisteixin tantes tones a tanta velocitat tanta estona sobre una superfície de terra i, per tant, el contacte amb la superfície es fa mitjançant llandes metàl·liques. Amb aquesta precarietat, quan l’estabilitat es descontrola sol ser irrecuperable i amb les velocitats que s’assoleixen, la tragèdia plana.
Combs és l’última víctima de l’obsessió pels rècords de velocitat. Però, contràriament al que podria esperar-se d’aquesta activitat de risc, són més els pilots que perden la vida en altres entorns que en aquests intents esporàdics. S’entén perquè la majoria són addictes a les activitats de risc. Per exemple, Donald Campbell, que encara té el rècord absolut de velocitat amb rodes tractores, va morir el 1967 en un accident d’hidroplà, quan intentava batre per novena vegada una plusmarca d’aviació. O Gary Gabelich, mort el 1984 en un accident de moto. Però la majoria dels que han ostentat rècords de velocitat han arribat a vells.
Un segle sense fre
Un cop trencada la barrera del so per Andy Green, la cursa es frena, però és que havia agafat una embranzida que feia feredat. Des que s’hi van posar el 1898 –la primera referència és de 63 km/h– fins a doblar la velocitat van passar només quatre anys... i el 1902 els pneumàtics amb prou feines resistien la velocitat. Quatre anys més tard (1906) es van superar els 205 km/h). Superar els 300 va costar 21 anys més i recórrer als motors d’aviació. Tots aquests vehicles s’assemblaven al que entenem per cotxe sobretot perquè transmetien el moviment a les rodes. Això va durar fins al 1964, quan el Bluebird –ja amb forma més de coet– va rodar a 648,73 km/h encara impulsat per una turbina de gas que movia les rodes. A partir d’aquell moment, els reactors d’aviació marquen la pauta.