Dos contra un

En aquest duel de dos contra un, el primer a alçar la bandera blanca va ser Hamilton. Va encalçar el Ferrari després de l’aturada a boxs i, en la volta 23 (de 53), el va atacar a la segona xicana. S’hi va emparellar per fora, però Leclerc, sense miraments, el va arraconar a l’herba i va obligar el líder del mundial a tallar el revolt. Una defensa dura, al límit de la legalitat esportiva, que va valer al futur vencedor la targeta groga dels comissaris –amb la catalana Sílvia Bellot entre ells–, sota la forma de la bandera negra i blanca d’avís. Una altra jugada semblant li hauria valgut una penalització.

Hamilton va acabar havent de fer una segona aturada a boxs després de quedar sense pneumàtics –els va rostir empaitant el Ferrari– i caure al tercer lloc, rere Bottas, quan faltaven dotze voltes. Llavors el pilot finlandès va recollir el testimoni del seu cap de files en la persecució de l’SF90. S’hi va acostar a tot just mig segon, quan faltaven tres voltes, però el 77 va entrar passat en la primera xicana i va acabar l’antepenúltim gir a 1.2 segons. En l’últim encara estava a vuit dècimes, mentre Leclerc alliberava tota la tensió acumulada cridant “Yeeeessss!” per la ràdio. Feia dies que Monza no vivia una jornada tan apoteòsica, perquè els Mercedes hi havien guanyat els últims cinc anys i un Ferrari no ho feia des del 2010, llavors amb Fernando Alonso. Per acabar-ho d’adobar, l’arma guanyadora de Leclerc va ser el motor –el cor del bòlid, segons la filosofia del fundador Enzo Ferrari–, que tibava prou a les rectes per desfer els intents d’avançament dels Mercedes.

El duel al capdavant va relegar la resta de pilots al rol de comparses de luxe. Renault va tancar la millor actuació del curs, amb Ricciardo quart i Hülkenberg cinquè; Verstappen va remuntar des de la cua fins al vuitè lloc –l’últim pilot en la volta del líder–, i Sainz va haver de plegar per una roda solta.