La glòria no podia espe­rar i Marc Márquez va aca­ro­nar, ahir, el vuitè cel amb la pri­mera bola de par­tit, sumant el vuitè títol d’un pal­marès més enllu­er­na­dor cada dia que passa, el sisè de la cate­go­ria reina i el quart con­se­cu­tiu. Ho va fer gua­nyant, com els grans cam­pi­ons, per bé que no li calia. De fet, el desen­llaç pre­ma­tur del cam­pi­o­nat ja s’albi­rava des d’abans que s’apagués el semàfor, quan els direc­tius de Ducati reco­nei­xien que ells ja esta­ven pen­sant en el 2020. El seu cap de files, Andrea Dovi­zi­oso, era l’únic que podia endar­re­rir un parell de set­ma­nes la coro­nació ine­vi­ta­ble del Tro de Cer­vera, però fa tota la fila que ni tan sols ell ho creia pos­si­ble. Dovi es va col·locar quart de bon començament, rere Fabio Quar­ta­raro, Márquez i Mave­rick Viñales, i no es va moure d’allà. La Ducati va pas­sar sota la ban­dera de qua­dres onze segons llargs més tard que el 93, quan ell ja joguine-java amb una bola de billar gegant que lluïa un impo­nent número vuit, una xifra només a l’abast dels més grans.

Sense l’amenaça de Dovi, el més lògic hau­ria estat que Márquez es limités a man­te­nir l’equi­li­bri inter­ca­lat entre les dues Yamaha per resol­dre el títol per la via ràpida i sense arris­car més del compte. Tan­ma­teix, des de dijous ja avi­sava que ell mira­ria de gua­nyar la cursa, com sem­pre, sense pen­sar en el cam­pi­o­nat. No era par­lar per par­lar. Diven­dres va tenir una cai­guda fortíssima en els entre­na­ments lliu­res, d’aque­lles que onze vega­des de cada deu aca­ben amb algun os malmès. Per si no fos prou, dis­sabte va tor­nar a caure, tibant per acon­se­guir una posició pre­fe­rent que tam­poc neces­si­tava. I ahir hi va tor­nar. Quar­ta­raro havia esgar­ra­pat set dècimes d’avan­tatge en el pri­mer terç de la cursa, i Márquez va reconèixer després que en aquell moment va pen­sar que la victòria es faria cos­te­ruda. Però es tro­bava pletòric de for­ces i tenia ganes de coro­nar-se gua­nyant. És a dir, arris­cant. Va deci­dir anar a totes en tres vol­tes: 1:31.0, 1:30.9 –la millor volta de la cursa i nou rècord del cir­cuit– i 1:31.0. Va recu­pe­rar gai­rebé tres dècimes i la seva fam de depre­da­dor va fer la resta. “Aquesta ambició, aquesta men­ta­li­tat, m’ha fet gua­nyar molts títols, tot i que també me n’ha fet per­dre alguns [el 2011 i el 2015]”, va asse­ve­rar hores tard al micròfon de Dazn. “T’han de recor­dar per la com­ba­ti­vi­tat. Els meus ídols són els que ho donen tot a la pista, els que ho viuen, i viure-ho és el que has de fer, perquè men­tre ho vis­quis la moti­vació serà allà.”