Al 8è cel
Marc Márquez s’embutxaca el vuitè títol mundial, el sisè en la categoria reina i el quart consecutiu després de vèncer en el GP de Tailàndia havent avançat Fabio Quartararo en l’última volta
El pilot cerverí no necessitava la victòria per coronar-se, però ja havia avisat que ell miraria de guanyar la cursa, com sempre. “Aquesta mentalitat m’ha fet aconseguir molts títols, tot i que també me n’ha fet perdre alguns”, admet
La glòria no podia esperar i Marc Márquez va acaronar, ahir, el vuitè cel amb la primera bola de partit, sumant el vuitè títol d’un palmarès més enlluernador cada dia que passa, el sisè de la categoria reina i el quart consecutiu. Ho va fer guanyant, com els grans campions, per bé que no li calia. De fet, el desenllaç prematur del campionat ja s’albirava des d’abans que s’apagués el semàfor, quan els directius de Ducati reconeixien que ells ja estaven pensant en el 2020. El seu cap de files, Andrea Dovizioso, era l’únic que podia endarrerir un parell de setmanes la coronació inevitable del Tro de Cervera, però fa tota la fila que ni tan sols ell ho creia possible. Dovi es va col·locar quart de bon començament, rere Fabio Quartararo, Márquez i Maverick Viñales, i no es va moure d’allà. La Ducati va passar sota la bandera de quadres onze segons llargs més tard que el 93, quan ell ja joguine-java amb una bola de billar gegant que lluïa un imponent número vuit, una xifra només a l’abast dels més grans.
Sense l’amenaça de Dovi, el més lògic hauria estat que Márquez es limités a mantenir l’equilibri intercalat entre les dues Yamaha per resoldre el títol per la via ràpida i sense arriscar més del compte. Tanmateix, des de dijous ja avisava que ell miraria de guanyar la cursa, com sempre, sense pensar en el campionat. No era parlar per parlar. Divendres va tenir una caiguda fortíssima en els entrenaments lliures, d’aquelles que onze vegades de cada deu acaben amb algun os malmès. Per si no fos prou, dissabte va tornar a caure, tibant per aconseguir una posició preferent que tampoc necessitava. I ahir hi va tornar. Quartararo havia esgarrapat set dècimes d’avantatge en el primer terç de la cursa, i Márquez va reconèixer després que en aquell moment va pensar que la victòria es faria costeruda. Però es trobava pletòric de forces i tenia ganes de coronar-se guanyant. És a dir, arriscant. Va decidir anar a totes en tres voltes: 1:31.0, 1:30.9 –la millor volta de la cursa i nou rècord del circuit– i 1:31.0. Va recuperar gairebé tres dècimes i la seva fam de depredador va fer la resta. “Aquesta ambició, aquesta mentalitat, m’ha fet guanyar molts títols, tot i que també me n’ha fet perdre alguns [el 2011 i el 2015]”, va asseverar hores tard al micròfon de Dazn. “T’han de recordar per la combativitat. Els meus ídols són els que ho donen tot a la pista, els que ho viuen, i viure-ho és el que has de fer, perquè mentre ho visquis la motivació serà allà.”
Fabio no es rendeix
Ben segur que Quartararo no oblidarà la combativitat de Márquez. El jove debutant va liderar totes les voltes... tret de l’última. El campió va clavar la urpada final esprement la velocitat punta de l’Honda en la llarga recta entre el segon revolt i el tercer, però no va ser la definitiva. Quartararo no va afluixar la corda i en l’última frenada (dotzè revolt) va treure el nas davant del 93, que s’hi va tornar per dins i en els últims cent metres li va esgarrapar disset centèsimes. Fa tres setmanes, a Misano, Márquez ja havia batut Quartararo en l’última volta. El pilot francès va sumar el cinquè podi en el seu primer curs en la categoria reina, però amb l’atac final al Tro també va dir ben alt que no li falten pas ni talent ni ganes.
El tercer esglaó del podi va ser per a Viñales, despenjat a més de tres segons en el primer terç de la prova, però a 1.3 en l’arribada. Va explicar que es va trobar sense prou adherència en la roda posterior des de la primera volta. Per la seva banda, Àlex Rins (Suzuki) va entrar cinquè, empaitant Dovizioso, mentre que Pol Espargaró (KTM), acabat d’operar del canell, va ser tretzè. El seu germà Aleix (Aprilia) va haver de plegar per problemes mecànics i Tito Rabat (Ducati) va acabar fora dels punts.
Arenas torna a somriure
L’èxit de Márquez va ser la segona victòria catalana del dia –i la que fa 293 des de la primera, el 1968–, perquè Albert Arenas va ser el vencedor en la primera cursa del dia. En una última volta frenètica, el pilot gironí es va col·locar primer després de la caiguda de Migno i Ogura. En l’últim revolt va resistir l’atac de Lorenzo Dalla Porta, en una maniobra semblant a la que protagonitzarien tres hores després Márquez i Quartararo. La victòria d’Arenas va ser balsàmica, després d’un començament de curs prou feixuc, en què va admetre que es va arribar a veure “fora del mundial”.
En Moto2, bona operació d’Àlex Márquez. Arribava a Buriram amb 38 punts de marge respecte a Navarro i se’n va amb 40 sobre Fernández.
Cervera embogeix amb el seu ídol
Amics, familiars i els aficionats que han seguit des de sempre la trajectòria de Marc Márquez es van tornar a aplegar per seguir una cursa que aquesta vegada tenia un premi especial, celebrar un altre títol mundial. La cursa va ser seguida amb angoixa, passió i amb un ai al cor quan Márquez va fer l’últim avançament. Ja hi estan avesats. La bogeria va ser total i ara comencen els preparatius per rebre, una vegada més, el ciutadà més il·lustre de la ciutat.
