El GP de la història
El sisè títol de Marc Márquez en set anys en la categoria reina el situa a només un de l’italià Rossi, que també l’avantatja només d’un (9) en el global de campionats del món
Agostini (15) i Nieto (13), en la primera línia
La fam de títols, només faltaria, se li pressuposa. Només cal veure’l i escoltar el seu discurs, refinat amb el temps, però inequívoc. Encara que s’ha fet una miqueta més gran, tot just 26 anys, Marc Márquez, el Tro de Cervera, continua disfrutant, tant en les curses com en les esbojarrades celebracions que li preparen als circuits i al seu poble i que ja semblen incloses en el calendari de festes majors com una meravellosa rutina que enguany es tornarà a escenificar. El Museu de Cervera, de fet, ja avançava diumenge en una piulada a Twitter que feien lloc per al nou trofeu. Ja són vuit títols globals i sis en la categoria reina en set participacions, una bogeria plena de talent que fa que Márquez passi la mà per la cara a tothom quant a rècords de precocitat, amb un estil diferent i rebel que meravella el món i fa emprenyar sovint els seus avorrits rivals. El pròxim repte serà igualar els set títols de Valentino Rossi en MotoGP i els nou títols globals que atresora l’italià en les seves venerades vitrines. És evident que a Márquez, de motivació, no li’n faltarà. La rivalitat entre tots dos és la més notòria del mundial. Les seves enganxades, literals quan s’han tocat amb la moto en maniobres impossibles, i metafòriques, han fet córrer rius de tinta. De fet, diumenge Rossi, després de felicitar Márquez, va dir sense embuts que té “por” que l’atrapi. També va recordar la polèmica del títol perdut el 2015: “Dos dels mundials els vaig perdre jo i l’altre me’l van prendre.”
Amb nou títols globals, també hi ha l’italià Carlo Ubbiali, cèlebre en categories petites en la dècada dels cinquanta, i el britànic Mike Hailwood, pilot polifacètic que també va córrer fórmula 1 i que va morir jove en un accident de trànsit. Considerat des d’alguns àmbits el millor de la història, el mite Agostini el va comparar fa pocs mesos precisament amb Márquez per la seva espectacularitat en la conducció. Al davant, encara hi el gran Giacomo Agostini, que va atresorar 15 títols en els 500 cc i els 350 cc. L’espanyol Ángel Nieto, mite en les cilindrades petites, en va aconseguir tretze, tot i que sempre va utilitzar la fórmula 12+1 per superstició. En aquelles èpoques, però, alguns pilots doblaven cilindrades i podien tancar una temporada amb dos títols. “Cada pilot ha tingut una època i nosaltres hem fet el nostre camí. Ara estem en una època en què encara que la moto, com sempre, hi influeix, hi ha una igualtat mecànica que dona valor al pilot. El futur immediat no es pot predir. Qui sap si ara no ve una època de Quartararo o d’Àlex Márquez. Tinc molta ambició, però no m’hi obsessiono. L’ambició és positiva, l’obsessió és negativa”, va reflexionar Márquez en declaracions a Dazn, encara esbufegant després d’haver guanyat en el darrer revolt i haver deixat amb cara de circumstàncies el francès de 20 anys Fabio Quartararo, el probable màxim rival els pròxims anys. Voraç, encara que no li calia acabava de segellar el seu novè triomf en catorze curses. Des que va caure a Austin quan acaronava la victòria, ha descrit una trajectòria impecable. Tant com el toc que va donar a la bola negra número 8 colpejant la blanca amb el tac quan, “amb els braços tremolosos”, la va fer entrar dins del forat del billar americà que li havien preparat en la performance immediata a la consecució del títol. “Estava marejat. A Tailàndia fa molta calor. Si hagués guanyat al Japó, n’hauria fet menys”, va ironitzar. El seu repte immediat és “acabar totes les curses dalt del podi”.