Campions merescuts en el Dakar saudita
Ricky Brabec dona la primera victòria en motos a Honda en 30 anys, i Carlos Sainz i Lucas Cruz sumen la tercera en cotxes, amb tres marques diferents
El primer Dakar a l’Aràbia Saudita comença amb bon peu, però la velocitat de les especials de la segona setmana genera algunes crítiques
La dotzena i última etapa del Dakar 2020 no estava plantejada com un mer tràmit, ja que incloïa una especial de 374 quilòmetres –a prop de la mitjana diària de 420 que tenia aquesta edició–, però l’organització va retallar el començament de l’especial per unes obres en un gasoducte i, de retruc, l’arribada al podi final de Qiddiya va esdevenir un trajecte de transició. El canvi va ser ben rebut de cap a cap del grup, però els més alleujats van ser els líders respectius de motos i cotxes, les categories amb el marge més minso al capdavant. Amb tan poc camp per córrer, Ricky Brabec, en motos, i Carlos Sainz i Lucas Cruz, en cotxes, no van veure perillar els respectius primers llocs en cap moment.
Així, doncs, el pilot nord-americà va donar la primera victòria a Honda en 30 edicions, mentre que els de Mini van vèncer per tercer cop junts, amb tres marques diferents. Ignacio Casale, en quads; Casey Currie, en buguis lleugers, i Andrei Karginov, en camions, també van rubricar el triomf en les seves categories.
Després de fer 7.844 quilòmetres des del 5 de gener, 4.579 dels quals, cronometrats (4.105 les motos i quads), la cerimònia del podi en el futur complex d’oci a tocar de la capital, Riad, va marcar l’inici de la tercera època del Dakar. El raid va néixer a Àfrica el 1979, va aterrar a Sud-amèrica el 2009 i s’estarà a la península Aràbiga cinc anys pel cap baix.
Lloances i crítiques
La prova va començar amb bon peu, amb lloances generalitzades per la varietat i selectivitat del recorregut, però la segona setmana va generar algunes crítiques, per la velocitat desbocada de les especials, algunes completades amb una mitjana de velocitat superior als 120 km/h, amb trams de molts quilòmetres de gas a fons.
Aquesta segona setmana no va poder començar pitjor, amb l’accident mortal del popular pilot de motos Paulo Gonçalves, diumenge passat, l’endemà de la jornada de descans a Riad. A partir de la desgràcia, ningú va amenaçar el lideratge de Brabec. “Cal tenir en compte que l’accident de Gonçalves de segur que va desconcentrar Toby Price [campió el 2019], perquè va ser el primer que se’l va trobar a la pista i va viure un moment molt dur”, raona Isidre Esteve, amb nou participacions en moto i cinc en cotxe, que aquell mateix dia va plegar pel trencament del turbo del seu prototip BV6.
Brabec ja havia donat un avís seriós de les seves possibilitats l’any passat, al Perú, quan liderava la prova en l’antepenúltima etapa però va trencar el motor de la CRF 450. La marca japonesa, que té la seu de l’equip de ral·li a la fàbrica catalana de Santa Perpètua de Mogoda, s’ha rescabalat aquest any, amb un triomf que tallat la ratxa de 18 victòries seguides de KTM. Tanmateix, el teòric cap de files d’HRC, Joan Barreda, continua de pega. Amb 24 etapes guanyades –incloent-n’hi una el 2019–, el castellonenc és el pilot amb més victòries parcials però cap triomf absolut. Va arribar a ser tercer, però al final va acabar setè.
En cotxes, no hi va haver color en el duel entre Mini i Toyota, els equips més poderosos. El recorregut, amb molta sorra i poques pistes, semblava fet a mida per als buguis de dues rodes motrius, com els Mini de Sainz i Stéphane Peterhansel, que poden ajustar la pressió dels pneumàtics des de la cabina per guanyar tracció quan el ferm és tou, un gadget prohibit en els 4x4. Els dos primers dies, i també ahir, quan l’especial final incloïa més pistes de terra, van vèncer vehicles de quatre rodes motrius, com els Toyota i els antics Mini 4x4, però la resta de dies van dominar els buguis. No només els Mini del futur vencedor i de Monsieur Dakar, sinó també el prototip privat de Mathieu Serradori, vencedor dilluns i vuitè absolut. “Aquest Dakar, amb una primera setmana força tècnica i una segona més ràpida, amb dunes prou fàcils, ha afavorit els buguis en comparació amb els 4x4, per la seva velocitat punta més alta i el tipus de suspensions”, confirma Esteve. Impotent, Nasser al-Attiyah, campió el 2019, va ser segon rere un bugui en cinc etapes, però no en va guanyar cap fins ahir, quan ja estava tot el peix venut.
Un dels companys del qatarià en el potent esquadró de Toyota va ser Fernando Alonso, que va formar un equip de somni amb el cinc cops vencedor en moto Marc Coma. El bicampió de F-1 i l’expilot d’Avià van acaparar l’atenció mediàtica i en van veure de tots colors en la seva estrena, amb una roda arrencada el segon dia i una bolcada espectacular dimecres. També van estar a punt de guanyar una etapa, dilluns, però el sorprenent Serradori els va pispar la cartera. El francès pilotava un bugui, és clar.
Doble victòria catalana
Lucas Cruz va obtenir la segona victòria al costat de Carlos Sainz en els últims tres anys, però la del 2020 va tenir valor afegit. En un recorregut que posava èmfasi en la navegació (en la meitat d’etapes, els pilots no van disposar del llibre de ruta fins al mateix dia al matí, i no la nit abans), l’exercici del calderí va ser clau en la victòria del pilot del RACC. Els futurs vencedors van donar el cop definitiu dimecres, en imposar-se en la desena etapa, alhora que Al-Attiyah i Peterhansel es perdien. Àlex Haro també va guanyar una etapa sense llibre de ruta al costat de Giniel de Villiers, i va ser tercer en la desena.
En motos, Jaume Betriu va vèncer entre els pilots debutants i va cloure el seu primer Dakar com a millor català de motos, al davant de Joan Pedrero. Laia Sanz va perdre un lloc ahir, però ha acabat els seus deu Dakars disputats.