El coronavirus ens ha fastiguejat bastant. Normalment em centro a lligar les 500 milles d’Indianapolis. Aquest any hi havia dedicat força mesos i ho tenia tot bastant ben lligat. El patrocinador havia de ser una pel·lícula que s’havia d’estrenar la setmana abans de la data teòrica de les 500 milles [24 de maig]. Ara el film ni s’estrena en aquesta data ni cap empresa es gasta cap dòlar en patrocini. El meu programa estava fet i ara està congelat, però encara es podria salvar.

Estava per decidir. Primer havia de lligar els diners i tot just ho estàvem tancant quan ha vingut tot això. El tercer cotxe de Schmidt és en principi per a Fernando Alonso. Un quart cotxe no és impossible però sí difícil. Però com sempre, el primer és tenir els diners. Si els tens, trobar equip és un problema més petit. I ara no els tinc.

I no s’ha concretat. Ja vaig dir que eren intencions, i les intencions són molt maques.

Doncs sí, he tingut una vida esportiva aquí ben estranya. Tant se val si ho feia bé o no, l’equip tancava, el patrocinador feia fallida... Però al capdavall això m’ha fet tenir un rècord. Soc el pilot que ha competit amb més equips de la Indycar, catorze. Mala sort? En part sí, perquè tot el que m’ha passat, m’ha passat fins i tot en anys que ho feia bé, però és que aquestes coses passen a tothom. O et toca la loteria i t’agafen a Andretti o Penske, o bé t’estàs un parell d’anys en un equip i sempre acaba passant alguna cosa. He tingut la sort que quan m’ha tocat a mi, hi ha hagut una altra circumstància que m’ha permès tornar a pujar a un cotxe. M’han passat 13 fets que m’han fet baixar del cotxe però 14 que m’han permès pujar a un altre. M’ho prenc com l’onada que m’ha tocat viure i no em queixo perquè he estat vint anys competint aquí.

Jo vull continuar fent les 500 milles fins que me’n cansi... i no em noto gens cansat. És una cursa que vull guanyar. És la més important del planeta i hi he estat a prop. A més, per disseny m’és propícia, perquè és llarga i jo començo les curses fred i vaig millorant amb les voltes. I en tercer lloc, tal com està organitzada la cursa, tot i que és potser la més difícil de guanyar, és l’única a la qual pots arribar i guanyar sense haver de fer tota la temporada. Estàs dues setmanes fent voltes i tens molt temps per treballar. No passa en cap altra cursa. Per això dic que Alonso pot arribar i guanyar. Té el talent, estarà aquí dues setmanes i mitja pencant i si té un equip amb enginyers i pilots que dominen la posada a punt, que és el que ell encara no sap prou, es pot concentrar a conduir sense haver de liderar l’equip i pot arribar a guanyar. Per això mateix crec que jo la puc fer molts més anys i guanyar-la. Fer més curses a banda? Amb les condicions econòmiques i tècniques que toca, m’hi apunto. Una mica com el meu pare, que va guanyar dos campionats d’Espanya de ral·lis amb 41 i 42 anys i després va córrer 17 anys el Dakar. Intento posar-me en programes que em donin el màxim d’oportunitats de guanyar.

Uf [pausa llarga], també pot passar en un Dakar, que és una mica com les 500 milles. Si tens un patrocinador, un Toyota i un bon copilot i mitjans, doncs el pots guanyar. Però no pas en la fórmula 1, per descomptat.

Estic una mica sorprès. Tinc la família a Catalunya i he seguit de prop l’evolució de la pandèmia a Itàlia i Espanya. I jo veia que als EUA la gent no es prenia seriosament el confinament. Califòrnia és dels estats que s’ha posat més estricte i més d’hora i tot i això és un confinament molt més relaxat que el vostre. I parlo de Los Angeles, que és una de les ciutats que s’ha posat més dura. Però la gent continua fent exercici, ningú m’atura anant en cotxe, podem anar-hi diverses persones, els carrers estan plens... Però a Chicago, d’on és la família de la meva dona, encara és molt més relaxat. La meva cunyada és quiropràctica i continua veient 60 persones al dia... i no són urgències. A mi em feia por que la setmana passada les xifres de Covid-19 dels EUA es dispararien i hi hauria pànic, i estic content d’haver-me equivocat perquè sí que les xifres creixen però l’acceleració s’ha reduït. Nosaltres tres hem estat molt més confinats que la resta per les notícies que arribaven de Catalunya. Si un dia vaig sortir a córrer i el meu pare em va clavar una esbroncada de ca l’ample. Però si no em vaig creuar amb ningú! “Oriol, que no...”, em deia. Ells volien que ens ho prenguéssim seriosament i ho entenc. I en general, aquí a Los Angeles la gent ho ha anat fent. Han acabat prohibint anar a les platges, perquè era l’únic que quedava obert.

Només pel fet que aquí tot és molt més espaiat. L’única ciutat que és una mica com les europees és Nova York, i és justament la que ha llepat fort. L’única que té metro, on camines al costat d’altra gent, on als bars et toques colze amb colze... Deu ser gairebé l’única ciutat amb tants habitants per km quadrat com a Europa. En canvi, aquí a Los Angeles, tothom condueix, no hi ha concentracions, no hi ha metro, el transport públic és llastimosament trist... El distanciament social és ja natural. Si no és això, no m’ho explico.

Sobretot per la gestió comunicativa. El president del país més potent no pot ser un impresentable, un antipresidencial. Dispara com li ve, és l’antítesi d’Obama. D’acord: boig, impresentable, es pensa que amb el Twitter arregla el món, li haurien de treure el Twitter de les mans... Ni els més fans t’ho neguen, però en alguns aspectes la gestió és positiva. L’economia ha anat millor, les regles comercials amb la Xina... Ha defensat temes que un president dels EUA ha de defensar. El tema no és què fa i com ho fa sinó com parla, com un xuleta, un macarra. Jo estava segur que sortiria reelegit, però amb el coronavirus...

Les coses que diu, no les has ni d’escoltar. Has de mirar més el que acaba fent, que no tot és bo. Però algunes són menys radicals del que sembla. A més, des d’Europa sempre hem tingut la CNN, la Bíblia per informar-nos dels Estats Units.. Però aquí hi ha la CNN i la Fox, que és l’altre 50%. Com a casa nostra, que has de llegir tots els diaris per saber per on van les coses. Jo m’estimo molt els periodistes, però estem en una època en què costa trobar que la realitat resplendeixi. I ja no parlo només de política, fins i tot amb el coronavirus. Hauria de ser la ciència la que fixés la realitat.

Dependrà molt de la durada de les mesures... però és un país optimista de mena. A la mínima que veuen que se’n poden sortir, salten al peu del gas. Tinc un amic que té dos concessionaris i, bo i estar tancats, diu que encara ven quatre o cinc cotxes al dia. Em sorprèn perquè no hi ha certeses. Però aquí la gent es tira a l’optimisme i quan l’economia s’obri, estic segur que aquí remuntaran més de pressa. Ara, si no tenim remei ni vacuna i s’ha de canviar la vida del planeta, serà una altra cosa.

Aquí sempre acaba sent així tinguis pòlissa o no. Si estàs en estat crític, no et fan tornar a casa, et tracten. Encara que siguis un sense sostre, l’última línia de defensa existeix. Però has d’estar fotut.

És difícil de dir, perquè les empreses sovint destinen una part de la remuneració a la pòlissa de tota la família. Ara això canviarà, segur, perquè les empreses d’assegurances mèdiques rebran un impacte important.

És un tema que em preocupa. Vull que parli català perquè s’entengui amb els avis, amb els cosins. Jo li parlo català, però si som tots tres, parlem anglès. Falta una altra parella, un nen que també el parlés, perquè si l’únic soc jo, em costa. L’entén una mica però tot just comença a parlar. Em pensava que seria més fàcil, això.