No, i això que tot va començar molt bé. Vaig guanyar el mundial indoor amb bones sensacions. Abans del confinament es va cancel·lar alguna prova que faltava, i els primers dies me’ls vaig prendre com unes petites vacances per recuperar forces i vaig estar bastant còmode. Al final es va acabar canviant tot el mundial a l’aire lliure i ens vam passar dos mesos i mig sense tocar la moto, fent només preparació física. Cinc mesos sense competir són molts, però també va passar en altres esports. Al setembre ens vam trobar al davant un calendari d’un mes i una setmana, amb vuit proves en què qualsevol cosa em podia deixar fora del campionat, i amb la possibilitat que es cancel·lessin proves o que una PCR et deixés fora de combat. Hi havia molta pressió en aquest sentit i també un patiment constant dins d’un desastre global, però personalment ha acabat bé.

Gens agradables, la veritat. Sense públic i amb una sensació estranya. Sovint semblava més un entrenament, i més venint de molts mesos sense competir. Costava entrar en calor.

Durant el confinament m’havia recuperat de la lesió a l’esquena que m’havia fet abans de l’indoor de Barcelona i també em sentia molt bé d’algunes molèsties al genoll que havia tingut, però en el penúltim entrenament abans del mundial vaig tenir una caiguda molt forta. Des del 2016, quan em vaig trencar un tendó, que he d’anar molt amb compte, perquè en aquell moment no em vaig operar, ja que eren uns vuit mesos de baixa. En la caiguda, em va sortir el bíceps i tocava el nervi. Molesta molt. Podia competir, però no en l’estat en què hauria volgut. El feeling no era bo i les primeres curses van ser dures. Fins al GP d’Itàlia del cap de setmana, en què vaig tenir dues setmanes pel mig, no em vaig tornar a sentir bé.

Sobretot hem de ser ràpids i àgils, i ens toca fer molts estiraments per mantenir aquests aspectes.

Ara el que toca és un descans obligatori, ja que no sabem quan començarà el mundial indoor i si realment es podrà disputar. No penso en els rècords, ni em preocupen, perquè si m’hi capfico i no assoleixo un objectiu concret, això pot ser un cop psicològic. El 2021, com sempre, sortiré a guanyar, però primer vull treballar per tenir una moto encara més competitiva i, després, anar prova per prova.

Passa en molts altres esports. Quan el Madrid va guanyar la Champions tres anys seguits, tothom volia que perdés. He guanyat 28 mundials i en vull més, però sempre hi trobaré dificultats afegides, com ara canvis en el reglament o factors externs, i entenc que algú vulgui que guanyi un altre.

Més televisió i apropar-lo a la gent. Convertir-lo en un espectacle, com es fa sovint en els indoor. Personalment, faria proves amb traçats molt espectaculars perquè la gent veiés realment el que som capaços de fer. Deixar-los prou impressionants perquè tornessin sempre l’any següent. És la millor arma que tenim per promoure aquest esport.

El trial és la meva passió, però si hagués d’escollir alguna altra modalitat seria l’enduro extrem. Són proves en què cal un pilotatge agressiu i m’aniria bé pel meu estil. Conec molts pilots que ho fan, són amics meus del mundial de trial, i això fa que m’ho miri amb interès, tot i que són proves de set i vuit hores, molt diferents de les que fem nosaltres, però sí que té una part molt divertida. Ho he provat, però em continua agradant més el trial. Com més alt tens el nivell en una especialitat, més en gaudeixes.

La generació que puja ara, és a dir, Jaime Busto, Miquel Gelabert, Jorge Casales, Gabriel Marceli..., poden acabar dominant en el mundial. Tenen un nivell altíssim, millor cada any, i només els falta ser més regulars.

La passió compartida amb el meu pare. La primera moto que vaig tenir encara la tinc a l’habitació de casa.

L’indoor de Barcelona del 2006 va marcar un abans i un després per a mi. Sempre havia somiat disputar-lo; vaig rebre una invitació i vaig acabar guanyant. Va ser un moment èpic, perquè era molt jove i em vaig donar a conèixer.

Recordo molt els seus duels amb Marc Colomer, perquè cada cap de setmana feien un indoor per la televisió. Són els dos pilots que més em van marcar: el primer, perquè era una llegenda; el segon, perquè finalment va ser capaç de derrotar-lo.

Sí, però en el mundial encara falta canviar alguna cosa. Entrar en països com els Estats Units i fer un campionat més complet i interessant.

El futur és fer àrees de trial, encara que siguin artificials, en tots els pobles que es pugui. És cap a on ha d’anar el nostre esport.