La primera

Albert Arenas va disputar amb sis anys les seves primeres curses de motocròs i el cuc de la velocitat li va arribar quan va fer unes proves a Vic amb la federació catalana. Durant un temps va combinar les dues disciplines, però finalment el seu pare li va dir que no podia continuar fent-ho tot i que havia de triar. Es va decantar per la velocitat. “No l’he deixat mai, m’aporta molt i em va molt bé per entrenar-me, tot i que el practico amb precaució”, explicava aquest estiu a L’Esportiu, abans de la represa del mundial.

El gironí va tenir bons resultats en les categories inferiors de velocitat tant en les competicions catalanes com en les estatals, i finalment, el 2011, va debutar en la categoria de 125 cc del CEV, considerat el campionat de promoció més important del món. Amb una Aprilia de dos temps –“Vam patir molt perquè el mundial ja era de Moto3 i no hi havia recanvis”–, Arenas va acabar setè en un campionat guanyat per Àlex Rins. Les dues temporades següents, primer amb Honda i després amb Mahindra, van tornar a ser complicades, però va ser capaç d’aconseguir el primer podi (2012) i la primera victòria (2013). “Va ser un drama”, recordava el seu pare.

Els estudis

El 2015, amb una Husqvarna, va tenir una bona temporada, però no va trobar seient per al mundial malgrat haver acabat subcampió del món júnior de Moto3, a només quatre punts del títol. “Dels set primers del campionat [guanyat per Nicolò Bulega], només dos no van anar al mundial, i ell en va ser un”, explicava el pare d’Albert. Amb tot, iniciat el 2016 i amb una sola experiència prèvia en el mundial (València 2014), va tenir l’oportunitat de córrer tres curses amb Mahindra. “Sobretot en la forma d’afrontar cada cursa i cada situació en particular, també a l’hora de transmetre què necessita la moto a l’equip, ara em sento molt sòlid i amb confiança”, comentava el recent campió de Moto3 sobre com ha canviat des del 2016.

El Saxo Print, quan va acomiadar Alexis Masbou, li va oferir la possibilitat de córrer la segona part del mundial, en part per les seves habilitats desenvolupant la moto i també per les facilitats de comunicar-se amb els enginyers gràcies als seus estudis d’enginyeria industrial. “Com que ha arribat tard al mundial ha continuat estudiant. Tenia clar que fins que no hi arribés no es plantejaria les motos com una professió”, explicava Manel Arenas.

El lligam amb Aspar

Al final del 2016 li va arribar l’oportunitat que tant esperava: un contracte per al 2017 sencer amb un dels equips capdavanters, el de Jorge Martínez Aspar. És clar que la campanya va ser més complicada del compte a causa d’una luxació a l’espatlla i d’una fractura al tercer metacarpià de la mà dreta. Les lesions no el van deixar. Ja amb KTM l’any després, es va trencar la clavícula en el warm-up de la primera prova, però finalment, quatre curses després de reaparèixer, va trobar el premi a la seva insistència: la seva primera victòria en el mundial, el 20 de maig del 2018, a Le Mans, quan tenia 21 anys i en feia tres i mig de l’últim triomf d’un català a Moto3 –Àlex Márquez, a Motegi, el 2014.

Cinc més i cap a Moto2

A Austràlia, aquell 2018 Arenas va aconseguir la seva segona victòria en la categoria, i l’any passat, després d’un accident amb bicicleta, va trigar a tornar a assaborir la glòria, fins al 6 d’octubre a Tailàndia, amb podis també al Japó i a Austràlia després. “Aquesta pressió no la defugim, l’objectiu era, és i serà lluitar pel mundial”, assegurava al juliol en aquest diari sobre un mundial, el seu, en què ha guanyat tres curses més, la darrera a Àustria. Era la cinquena, el 16 d’agost, en la victòria 300 d’un pilot català en el mundial.

Qatar el 8 de març i Xerez el 19 de juliol són les altres places en què va pujar al lloc més alt del podi abans de tenir assegurat el seu salt a Moto2 amb l’Aspar Team.