Albert Arenas (1997, KTM) va poder celebrar finalment el títol mundial de Moto3 a Portimão, en el gran premi de Portugal, després d’uns 40 minuts que trigarà a oblidar i que van incloure tots els elements que podem esperar dels grans films de suspens i acció de Hollywood, sobretot un final d’infart que gairebé deixa sense respiració als amics, familiars i membres de l’Apar Team. Tots plegats van viure una última volta angoixant, trepidant i heroica i amb el final feliç esperat per tots. El gironí, amb el pneumàtic del darrere al límit, va sobreviure a un atac global de tots els pilots i va entrar 12è amb una diferència esquifida de 4 punts en el mundial respecte de Tony Arbolino (Honda), protagonista d’una remuntada apoteòsica (del 27è al 5è lloc) i Ai Ogura (Honda), vuitè al final, que va pilotar a veure-les venir.

Arenas, sisè a la graella just darrere d’Ogura, va aplicar sobre la pista una estratègia de manual. Ogura va sortir esperitat i s’hi va enganxar fins que el japonès va anar quedant relegat. Fernández (KTM) va volar des del primer revolt cap a la victòria, fet que també convenia al gironí. Un problema menys, ja que un dels principals perills era una hipotètica victòria del japonès. Mentre els pneumàtics van resistir Arenas va mantenir-se sempre entre el segon i el quart lloc. A la part del darrere, mentrestant, Arbolino remuntava posicions a cor què vols.

Canvi de panorama

A la meitat del gran premi, a deu voltes del final, la tranquil·litat es va convertir en patiment. Arbolino finalment va arribar a l’altura d’Arenas, que ja havia caigut al vuitè lloc per voluntat pròpia, per no arriscar i conservar les rodes. El català va mirar de subjectar-lo per evitar que la Honda de l’italià s’acostés als llocs de podi i, per tant, al títol mundial, però l’esforç va ser en va. Amb tot, Ogura encara anava al darrere i Arenas, mentre no cometés un error greu, tenia el mundial sota control. Ara bé, en les tres voltes finals es va veure com la KTM de l’Aspar Team tenia greus problemes per mantenir un equilibri mínimament sostenible i pilots que li venien al darrere, començant pel mateix Ogura, ràpidament s’hi van abraonar sense contemplacions. En l’última volta el drama, fins i tot, va sobrevolar els boxs quan Arenas va estar a punt de sortir de la pista un parell de cops mentre Ogura guanyava algun lloc i Arbolino encara no tirava la tovallola al davant mentre la calculadora mental d’Arenas treia fum per tots costats. Només quan va creuar l’arribada i pels crits, els gestos i la megafonia del circuit portuguès, va sentir un alliberament mai conegut a la seva vida: era campió del món.

Al davant, Raúl Fernández, un altre dels pilots que farà el salt a Moto2, va celebrar el triomf i al podi es va trobar amb el jove tortosí Alcoba (Honda), que va llançar el primer avís de cara al 2021, en què probablement serà un dels candidats al títol.

Arenas és l’onzè català que és campió del món en alguna de les tres categories. Abans ho havien estat Marc Márquez, Dani Pedrosa, Àlex Crivillé, Sito Pons, Àlex Márquez, Toni Elias, Pol Espargaró, Tito Rabat, Emili Alzamora i Maverick Viñales. Campions de 125 cc o Moto3 ho han estat, a banda d’ell mateix, Crivillé (1988), Alzamora (1999), Pedrosa (2003), Marc Márquez (2010) i Àlex Márquez (2014).

Sobre la pista, per celebrar el títol, ràpidament components del seu equip, el seu pare (Manel), el seu representant, Homer Bosch, i un dels seus millors amics en el pàdoc, Àlex Rins, van acostar-s’hi per posar-li la samarreta de campió.

El mateix pilot va fer una crònica ben ajustada als esdeveniments del dia: “He començant gaudint de la cursa però quan els pneumàtics s’han desgastat he patit molt, sobretot a l’última volta, en què hi ha hagut molt d’embolic.” “Ara tocarà –hi va afegir– celebrar-ho. De cop m’adono que soc campió del món.”