Sempre s'ha dit que al nostre país qualsevol excusa és bona per seure al voltant d'una taula i fer un bon àpat. Que ens hem de veure amb un amic, quedem per sopar; que hem d'anunciar una cosa important a la família, ho farem tot dinant; que cal tancar un negoci amb una multinacional, reservarem taula al millor restaurant de la comarca. Prou conscients en deuen ser els responsables del Circuit de Catalunya, de la importància de fer xefles. N'han fet cinc arreu de Catalunya (Tarragona, Lleida, Manresa, Girona i Granollers) per presentar el gran premi d'aquest cap de setmana i demanar als mitjans de comunicació el seu esforç en la difusió de l'esdeveniment. Un petit suborn? Ni de bon tros. Què hi ha millor que parlar-ne en una conversa distesa i amb bon jalar, en comptes de fer-ho a peu dret durant un acte fred i massa formal?

A Granollers, a la Fonda Europa, assisteixen al dinar el director del Circuit, Ramon Praderas, i els germans Aleix i Pol Espargaró. Estem a la pàtria petita dels dos pilots i a molts pocs quilòmetres del Circuit de Catalunya. Quin parell, els Espargaró. Són alegres, bromistes, educats, riallers, propers i de bon xerrar. Quanta diferència amb altres pilots! Fan un àpat d'esportista: saltat de verdures i peix. El petit, en Pol, es mostra entusiasmat amb la imatge promocional d'aquest any: un braç que prem l'accelerador i que té les venes inflades del canell amb la forma del Circuit. L'Aleix comenta que els Espargarins, la penya que els dóna suport, té pensat fer un mosaic amb més de tres mil peces a la tribuna L. «En la penya hi ha gent de tot Espanya», assegura. En el segon plat apareix l'alcalde de Granollers, Josep Mayoral, que està dinant al menjador del costat. Els polítics del país coneixen millor que ningú la importància de celebrar àpats. Jordi Pujol va governar amb el suport del Partit Popular després del pacte del Majestic, que és un hotel però que per al cas ja fa el fet. Qui sap quantes decisions importants pel futur de Catalunya s'han pres entre queixalada de peus de porc o de bacallà amb samfaina. L'alcalde ha sabut que hi havia els dos germans i els saluda efusivament. Fa la sensació que es coneixen de tota la vida. A Granollers, com en la majoria de ciutats petites del país, segur que tothom encara s'hi deu conèixer.

Quan l'alcalde marxa, un dels comensals assegura que ha hagut de serrar les dents per no demanar-li un carrer per als Espargaró. Riallada general. L'Aleix rebla el clau: «I si tots dos guanyem diumenge, almenys haurà de ser un plaça.» Si els dediquen un carrer o una plaça ho celebrarem amb un altre xic-xec, com diem al meu poble.