Uf, he can­viat molt. He millo­rat com a espor­tista gràcies a l’experiència i a les vivències que he tin­gut durant aquesta dècada. Em sen­tor millor pilot, tant en velo­ci­tat com en molts més aspec­tes. Soc molt dife­rent, però la il·lusió és la mateixa cada any. Sem­pre aquests dies, abans que comenci la cursa, sento aque­lla cosa a la panxa, l’emoció d’abans del viatge.

Ho vaig aga­far per una picada de paparra. No la vaig veure mai ni em vaig assa­ben­tar que em piqués. Això hau­ria fet molt més fàcil el diagnòstic, però vaig pas­sar mesos amb la incer­tesa de saber què em pas­sava exac­ta­ment. Els símpto­mes són molt estranys i costa de saber què és si no tens alguna pista. Ha estat dur, la veri­tat.

Just després del con­fi­na­ment, quan podia aga­far la moto, cap al juny, vaig començar a sen­tir mal de cap i mareig pri­mer. Després va anar empit­jo­rant: dolors mus­cu­lars, falta de força, for­mi­gueig i coses estra­nyes que no havia sen­tit mai. Fins al setem­bre vam estar con­sul­tant met­ges i fent analítiques per des­car­tar la Covid-19 i qual­se­vol altra cosa.

Del Dakar de l’any pas­sat vaig tor­nar amb molt dolor a les mans. Al final m’ho vaig fer mirar i tenia els lli­ga­ments tren­cats d’un dit gros. És una cosa que s’hau­ria solu­ci­o­nat molt ràpid amb una ope­ració tor­nant del Dakar, però ja era molt tard per ope­rar i vaig haver de fer un trac­ta­ment con­ser­va­dor que, amb el con­fi­na­ment pel mig, es va allar­gar molt.

Si em trobés bé, a pri­ori sem­bla que em podria anar bé, però amb la nave­gació no saps mai què pot pas­sar. El que em pre­o­cupa més és veure com reac­ci­ona el meu cos a l’esforç, com el tolero dia a dia. No m’he posat a mirar tam­poc les eta­pes al detall perquè se m’acu­mu­la­ria la feina. El que sé és que hauré d’anar dia a dia.

Sí, però no ho vull fer de qual­se­vol manera. Després de tants anys de fer-ho bé, el que vols és fer un bon resul­tat.

És aviat per fer grans com­pa­ra­ci­ons. He de córrer algun any més. Això sí, el pai­satge i el ter­reny que ens van posar van ser bru­tals. Aquest any encara ens agra­darà més. De Sud-amèrica es troba a fal­tar la vari­e­tat de llocs i de ter­renys i sobre­tot el públic, perquè a l’Argen­tina i a Bolívia, per exem­ple, allò era una boge­ria: hi havia gent a tot arreu!

No era l’única, és clar, però quan mirava la tele de petita i veia el Dakar a Àfrica al·luci­nava. Em faria il·lusió, però amb la situ­ació mun­dial ho veig impos­si­ble a curt ter­mini.

Ara amb Gas Gas tinc una nova moto de trial i encara faig entre­na­ments. No només m’encanta, sinó que ho trobo molt a fal­tar perquè ha estat el meu esport durant molts anys. L’any que ve, si em trobo millor i la salut ho per­met, m’agra­da­ria fer alguna cosa de trial. Ja ho veu­rem, no m’ho facis dir ara.

Crec que no. Si és un Dakar dife­rent, més dis­pu­tat i hi pas­sen més coses, KTM té més pilots ofi­ci­als des­ta­cats i les altres mar­ques no.

KTM va com­prar Gas Gas i van fer aquest acord, però per a mi bàsica­ment no can­via res. Tinc el mateix equip i la moto amb les matei­xes garan­ties. Estic molt tran­quil·la en aquest sen­tit. No ha can­viat res.

M’encan­ten els cot­xes i, de fet, el 2021 debu­taré en l’Extreme E, que són cot­xes de raid elèctrics, fent pare­lla amb Car­los Sainz. Espero apren­dre molt al seu cos­tat perquè és una cate­go­ria mixta en què un pilot fa una part del recor­re­gut i l’altre fa la segona. Els dos tenim la mateixa res­pon­sa­bi­li­tat. Sé que els cot­xes serien una bona opor­tu­ni­tat per allar­gar la meva car­rera espor­tiva.

Sé per on vas, i això és culpa dels pares. És un pro­blema cul­tu­ral que arros­se­guem des de sem­pre. Jo estava farta que em rega­les­sin ves­tits i coses de nines. No m’han agra­dat mai. Sem­pre jugava amb els cot­xes que li rega­la­ven al meu germà. Els nens hau­rien de jugar a tot. No hi ha jocs de nens i de nenes.

Sí, de fet van ser ells els que em van ani­mar a fer la pri­mera com­pe­tició. M’agra­da­ven més a mi les motos que al meu germà i al prin­cipi els va sor­pren­dre això, però el suport ha estat total des de lla­vors.

És una pre­gunta que m’han fet i no et sabria res­pon­dre. Crec que en un cotxe no hi ha tanta diferència física i per tant es pot com­pe­tir i córrer bar­re­jats, però les pro­ves feme­ni­nes són també una bona manera per donar opor­tu­ni­tats a les dones que mol­tes vega­des no arri­ben a dalt pel sim­ple fet de ser dones. En moto física­ment som dife­rents. A vega­des penso una cosa i d’altres, la contrària.

Sí, abso­lu­ta­ment.