Marc Márquez ja és aquí. 581 dies després de la darrera victòria, en el GP del País Valencià del 2019, el català va assaborir un dels triomfs més celebrats de la seva llarga trajectòria, per múltiples raons. El 2020 va ser tot un calvari per al de Cervera després d’aquella fatídica caiguda a Jerez, i aquest any les seves prestacions i les d’Honda havien generat un mar de dubtes. Márquez havia encadenat tres zeros seguits i el seu millor resultat era el setè del Gran Premi de Portugal. Amb tots aquests antecedents va arribar al seu circuit talismà, a Sachsenring, on des del 2010 es mantenia invicte en totes les categories, amb deu victòries seguides.

Márquez, cinquè en la graella, partia amb la idea de lluitar pel seu primer podi, i va sortir com un coet seguint les passes d’Aleix Espargaró, que pretenia fer història amb Aprilia. Va trigar poc a desfer-se del vallesà i ràpidament es va veure líder i amb la pista al davant mentre rere seu les Ducati d’Oliveira i Bider i la Yamaha de Quartararo, el líder del campionat, mantenien una actitud més conservadora. Sota l’amenaça de pluja, van caure les primeres gotes i la bandera blanca dels jutges. Va ser el moment de Márquez. Els dubtes van fer acte de presència entre els rivals i ell, en canvi, va decidir anar a fons en un circuit que coneix pam a pam. La diferència va començar a créixer i també la seva moral. Oliveira, esprement al màxim la seva KTM, va iniciar en el tram final del gran premi una persecució que el va acostar fins a menys d’un segon de Márquez. Al box de Repsol Honda, el patiment era màxim, però el seu genet d’or tampoc va fallar aquesta vegada i en les últimes voltes va tornar a pilotar com els àngels, com en els seus millors temps.

Va creuar la línia d’arribada amb una joia i una ràbia indescriptibles al rostre. Malgrat tot, continua sent tot un campió i la taula de salvació d’Honda, que acumulava 21 grans premis sense victòria, la pitjor ratxa de la seva història.