Terra de campions
El doblet consumat a Gouveia (Portugal) dissabte per Toni Bou –15è– i Laia Sanz –14è– en el mundial els reafirma com a pilots que marquen una època i remarca la tradició d’èxits del motociclisme català amb títols multidisciplinaris
Els títols mundials de trial conquerits per Toni Bou (Honda) i Laia Sanz (Gas Gas) dissabte a Gouveia (Portugal) consoliden la tradició dels pilots catalans en la modalitat i, en termes generals, la notorietat del motociclisme casa nostra en l’àmbit global, amb campions pràcticament en totes les modalitats i categories de fa dècades.
El gairebé imbatible Bou (Piera, 1986) s’aferma com un dels pilots de més dimensió de la història del motociclisme, amb un ple esfereïdor de quinze títols mundials en quinze anys des que es va estrenar el 2007, a més de catorze títols mundials indoor que completen una col·lecció inigualable de 29 corones que han provocat l’admiració arreu i que la nòmina de grans pilots contemporanis s’hagi hagut d’acostumar a lluitar pels subcampionats. La seva perseverança i qualitat ha arribat a límits que seran difícils de batre. Jordi Tarrés va ser un dels cèlebres pioners amb el seu heptacampionat a l’aire lliure. També van ser campions a l’aire lliure Marc Colomer i Adam Raga, però el pierenc, que enguany s’ha hagut de sobreposar a una lesió al peroné que ha endolcit encara més l’èxit, ha trencat esquemes. Bou manté la motivació i no perd l’hàbit de treballar i guanyar. Les estadístiques donen fe de la tirania del pilot pierenc i expliquen que en els 15 títols ha guanyat ni més ni menys que 125 curses, que aviat és dit. Al gener va renovar per Repsol Honda fins al 2024. Estan encantats amb ell.
El pròxim repte
El seu pròxim repte és el mundial d’X-Trial, en el qual busca també el 15è títol per arrodonir el seu històric palmarès i sumar els 30 globals. Es disputarà a partir del 2 d’octubre a Marsella. Les altres curses són: Chalon-sûr -Saone (15 octubre), Andorra (6 novembre), Barcelona (21 de novembre) i Braga (27 de novembre).
El retorn de Sanz
Feia vuit anys que Laia Sanz (Corbera de Llobregat, 1985) no competia en el mundial de trial, però el seu retorn ha estat també inapel·lable i atresora catorze títols. Sanz també ha estat cinc cops campiona mundial d’enduro i també s’ha erigit a pols en heroïna al Dakar amb onze participacions ininterrompudes des del 2011 i onze victòries entre la participació femenina, amb un brillant novè lloc absolut el 2015, tota una gesta. Enguany també ha competit en cotxes en l’Extreme E –un campionat de raids amb cotxes elèctrics– fent equip amb Carlos Sainz. Una fora de sèrie que mai no en té prou. Du benzina a la sang.
La història és plena de pilots que formen part de la memòria col·lectiva del país encara que alguns no fossin campions mundials. Del segle actual i sobre asfalt, evidentment, destaca Marc Márquez, l’home que ha revolucionat MotoGP amb sis títols mundials i que també va ser campió de Moto2 i de 125 cc en el seu ràpid aprenentatge. Un monstre. En temps pretèrits més nostàlgics, el públic català havia venerat Sito Pons amb la mítica moto catalana JJ Cobas en els 250 cc, amb un primer triomf mundialista al Jarama el 1984. L’afició va disfrutar i va prendre partit en la seva rivalitat amb el desaparegut Joan Garriga, una pugna taquicàrdica. Pons va trencar el gel amb els primers títols d’un català en 250 cc: 1988 i 1989. També té lloc en la història primigènia el Tiriti Cardús, que va lluitar per un mundial en una trista matinada hora catalana del 1990 a Philip Island (Austràlia) en què va acabar embogit donant puntades de peu a la moto perquè John Kocinski li havia pispat el títol que ja acaronava. Més tard arribaria Àlex Crivillé, el primer campió català de la categoria reina, el 1999. Al segle XXI, Gibernau va ser subcampió del món de 500 el 2003 i el 2004, i Pedrosa, tres cops subcampió de MotoGP: 2007, 2010 i 2012.
