Max du benzina a l’ADN
El seu pare, Jos Verstappen, va córrer 100 curses de F-1 entre el 1994 i el 2003 i li va inocular la passió amb disciplina espartana
El campió va celebrar el seu primer triomf al Circuit de Catalunya el 2016, amb Red Bull
Les crítiques del 2015, quan Max Verstappen va irrompre a la fórmula 1 amb només 17 anys en el GP d’Austràlia, al volant d’un Toro Rosso i sense carnet i amb tan sols un any d’experiència en monoplaces adquirida a la fórmula 3 –onze victòries en el seu debut i tercer en el campionat europeu–, es van dissipar de seguida, tot i que la FIA va canviar la normativa. A partir d’aquell any, l’edat mínima d’entrada va ser de 18 anys. Aquell agressiu pilot nascut a Bèlgica i de nacionalitat neerlandesa tenia fusta i ho va demostrar de seguida. Duia benzina a l’ADN i un aprenentatge gairebé obsessiu inoculat pel seu pare, l’expilot de fórmula 1 Jos Verstappen, que en vuit temporades va córrer 100 grans premis, entre el 1994 i el 2003, amb només dos tercers llocs com a millors resultats, que el seu fill ha esmicolat. D’això es tractava. La seva mare va competir en karts i el seu tiet va ser pilot de les Nascar Europa. Max, com la majoria de genis del motor, va seguir els patrons de la precocitat. Als dos anys anava amb quad i als quatre va convèncer el seu pare perquè li comprés un kart, modalitat en la qual es va foguejar com marquen els cànons. Amb 15 anys va ser campió del món i d’Europa en dues categories.
El seu talent innat, la dedicació del seu pare recorrent Europa a raó de milers i milers de quilòmetres per any i l’obsessiva preparació a la qual el sotmetia, van forjar un pilot rampellut i descarat que mai no aixeca el peu. Quan va néixer, de fet, en el lloc web del seu progenitor es llegia una profecia: “Si Max ha heretat el talent dels seus pares, ha nascut un nou pilot de F-1 per al 2020.” El seu fill va escurçar els terminis profètics.
‘Mad Max’ i el lleó
L’àlies Mad Max –pel·lícula australiana d’acció del 1979 ambientada llavors en un futur (2021) d’escassetat i violència– i el lleó que du al casc i l’eslògan al qual s’adscriu –Unleash the lion (‘deslliga el lleó’)– són més que eloqüents i el defineixen. Verstappen és capaç d’intentar qualsevol maniobra per vèncer i intimidar els rivals. “Si Max veu un forat, s’hi llança”, declara orgullós Jos, una sentència que subratlla el caràcter del seu fill. Rebatejat d’entrada com el nou Ayrton Senna per la seva conducció polèmica al límit, tot i que després els paral·lelismes van ser també amb Fernando Alonso, va guanyar regularitat estalviant-se errors. Un accident en la FP3 en el Gran Premi de Mònaco el 2018, combinat amb el triomf del seu company Ricciardo, li va fer veure la llum i li va suposar un punt d’inflexió, amb deu podis en les quinze curses posteriors. La maduresa no exempta de polèmiques li ha permès ser campió, amb deu triomfs i deu posicions preferents.
Toro Rosso (2015-2016) va saber llegir el seu futur potencial i Red Bull el va modelar fins a convertir-lo en una figura capaç de vèncer tot un Lewis Hamilton i de prendre-li el pa del cistell quan ja somiava avançar Michael Schumacher –també set títols– com el més gran de la història. La corona trenca set anys de domini de Mercedes, que aviat és dit, i qui sap si enceta una nova era comandada pel neerlandès, un pilot visceral que té al darrere un equip que aquest cap de setmana s’ha reivindicat, amb el rebuf perfecte de Checo Pérez en la Q3 que va contribuir a la pole, en la qual Verstappen va amagar les cartes fins al final, i entrant a boxs ràpidament i sense dubtes en el safety car final de la cursa de diumenge, la que ni un guionista hauria gosat escriure. Un canvi de pneumàtic que va valer un títol mentre Hamilton preguntava als seus caps perquè no entraven ells també. Mercedes anava al davant. Toto Wolff suplicava perquè la cursa s’acabés amb el cotxe de seguretat i va apostar per l’estratègia conservadora. Red Bull estava obligat a assumir riscos. “Molts cops hem guanyat gràcies a les decisions tàctiques de Red Bull”, admetia Jos emocionat després d’una cursa que va ser “una bogeria”.
Triomf a Montmeló
Lluny queda aquell 2014 en què, amb 17 anys i tres dies, va fer els entrenaments lliures del GP del Japó amb Toro Rosso. L’any següent, al març, va debutar a Austràlia amb Carlos Sainz de company i agafant el volant de Jean-Éric-Vergne. A Malàisia, tot just en la segona aparició, va ser setè i va celebrar els seus primers punts. El 2016 va fer el gran salt i va ascendir a Red Bull, el primer equip, rellevant Daniil Kvyat –tallat després de quatre curses– tot just al Circuit de Catalunya. Enmig del caos, va guanyar una cursa en què els Mercedes de Rosberg i Hamilton van xocar en la sortida i en què ell va aguantar els atacs de Kimi Räikkönen –campió del món el 2007–, que tot just diumenge es va acomiadar dels circuits.
Simpatitzant del Barça
El Barça continua tenint cartell als Països Baixos. Max admet que el seu equip de capçalera és el PSV, però que en l’àmbit internacional és del Barça. Lamenta el final del seu amic Koeman i, dies enrere, es mostrava esperançat pel retorn de Xavi.
