Una flor sí que fa estiu
El triomf d’Aleix Espargaró a l’Argentina en la seva cursa 200 es viu amb una gran emotivitat, similar a la de la consecució d’un títol, perquè premia la dedicació d’un pilot estimat de 32 anys que va estar a punt de plegar fastiguejat
La imatge íntima i alhora universal d’Aleix Espargaró (Granollers, 1989) acotxat, arrecerat en una tanca, amb el mòbil a l’orella plorant mentre parlava amb la seva dona, Laura, i amb els seus fills, Max i Mia, val més que mil paraules. Així com l’alegria embogida dels components del seu equip quan va creuar la meta i van exhibir el panell amb el simbòlic número 200. També, els elogis sincers del seu màxim rival en la cursa, el madrileny Jorge Martín, que va recordar que Aleix li havia donat menjar i allotjament i que farien una cervesa junts per celebrar-ho. Comparteixen sovint entrenaments de bicicleta, una de les grans passions del vallesà. També va lamentar, una cosa no exclou l’altra, que la Ducati, ves quines coses, era inferior en la velocitat de recta. L’emoció i la convicció d’Antonio Jiménez, cap tècnic d’Aprilia, que entén que s’obre una nova dimensió en la qual no renuncien a res. I la satisfacció generalitzada al paddock, amb la resta de rivals passant a felicitar l’equip italià i el català per un triomf que marca un abans i un després en la firma, que va iniciar una enèsima etapa a MotoGP de manera oficial el 2015 després d’un període d’intermitències iniciat el 1994. En les categories inferiors, des dels vuitanta, en canvi, Aprilia va conquerir 294 victòries i 38 títols mundials: 19 de constructors i 19 de pilots.
Tot plegat són escenes que generalment van associades a la consecució d’un títol i que, en aquest cas, expliquen els sentiments d’un cap de setmana inoblidable tant per a Aleix Espargaró com per a Aprilia. Imatges que constaten molta feina i evolució i que reflecteixen que el gran dels Espargaró és un pilot estimat en el mundial de motociclisme que n’ha vist de tots colors i que ha disfrutat, per fi, del dolç sabor d’una bandera de quadres.
El destí estava escrit. La històrica primera pole de la firma de Noale de dissabte, la tercera d’Espargaró dalt de tot, feia presagiar l’esclat. Calia la confirmació. L’autoconsigna del català va ser disfrutar d’una situació a la qual no està avesat. El GP 200 en MotoGP, per tant, el consagra als 32 anys –una paradoxa quan dissabte el murcià Aldeguer va segellar la pole de Moto2 amb 16 anys en un esport cada cop més prematur– i el situa líder en un altre curs sense referents com ho van ser Marc Márquez i Valentino Rossi. Els problemes físics del de Cervera i el poc rendiment de la Yamaha de Fabio Quartararo, el vigent campió, són terreny abonat per als valents. Tres curses, tres guanyadors: Enea Bastianini (Ducati) a Losail, Miguel Oliveira (KTM) a Mandalika i Aleix Espargaró (Aprilia) a Termas de Río Hondo. Dos líders, Bastianini i ara el vallesà. Els temps han canviat.
El sisè català
Es converteix, a més, en el primer membre de la família amb un triomf en MotoGP i en el sisè català, rere Crivillé, Gibernau, Pedrosa, Márquez i Viñales. El seu germà, que diumenge va caure i, el que és més terrible, diu que s’ho veia venir perquè havia d’anar al límit en les frenades per esprémer el poc suc que li donava una Honda molt limitada en la tracció, acumula vuit podis, però encara no s’ha estrenat en la cilindrada reina. Pol, però, va ser campió del món de Moto2 el 2013 i acumula quinze victòries: deu en Moto2 i cinc en 125 cc. Aleix va debutar el 2004, ara fa dinou temporades, i acumula 283 curses del mundial, amb tres exercicis en 125cc, quatre en 250cc, un en Moto2, amb un podi engrescador el 2011 a Catalunya, i una dotzena d’íntegres en MotoGP –a més de quatre curses el 2009–, en les quals tampoc mai no havia estat primer fins ara. De fet, diumenge era l’únic de la graella sense estrenar-se. Tot plegat atorga a l’èxit un sabor especial. És el triomf de la perseverança, un exemple en un món sovint massa efímer.
LA DADA
La gran crisi existencial
Fa no pas gaire temps, el granollerí va viure una crisi existencial. N’estava fins al capdamunt. No podia més i es va plantejar muntar un restaurant. Massa anys en el negoci sense alegries i molts dubtes. La seva dona, la família i Aprilia, però, el van convèncer perquè no es retirés. Ara és “la persona més feliç del món” i sembla haver baixat, per fi, de “la muntanya russa” que era la seva carrera. Però no tot han estat mals resultats. Va ser campió d’Espanya de 125 cc el 2004 amb només 15 anys. El 2012 va guanyar el mundial de CRT i, el 2014, en el GP d’Aragó, va assaborir el seu primer podi en MotoGP amb un segon lloc.
Un malalt del ciclisme
L’etapa reina de la darrera Volta a Catalunya, entre la Seu d’Urgell i Boí Taüll, amb triomf del portuguès Almeida, va gaudir en la transmissió d’Esport 3 de la participació en els comentaris tècnics d’Aleix Espargaró, un malalt del ciclisme. Viu a Andorra i el practica regularment, fins i tot en curses, en un principat que té un bon grapat de professionals establerts. Quant a caràcter, és extravertit i no s’amaga quan ha d’expressar les seves idees. No es va mossegar la llengua amb l’1 d’octubre, defensant la llibertat d’expressió per votar i que no es pegués a ningú, tot i que afirma que no és independentista.
