La pandèmia va ser un cop. És una escola amb molta for­mació pràctica, i en rea­li­tat no estàvem pre­pa­rats. Però ens hi vam adap­tar. Va ser una difi­cul­tat impor­tant per l’apre­nen­tatge, però s’ha superat. Vam esti­rar el curs per poder fer les pràcti­ques.

Hem après mol­tes coses i hem aga­fat meto­do­lo­gies de tre­ball a distància que també ens aju­den a apli­car les noves tec­no­lo­gies. I sí, els alum­nes d’ETG Racing, un cop van a les cur­ses, tot està con­nec­tat amb ordi­na­dors.

La mecànica de com­pe­tició és molt pas­si­o­nal. N’ hi ha que ho fan per afició, perquè els agrada molt la moto, però fer arri­bar alum­nes a MotoGP és un objec­tiu. A l’estiu farà deu anys del pro­jecte ETG Racing, i se’n neces­si­ta­ven dos o tres per for­mar-se. Ara estan començant a arri­bar alum­nes a aquest nivell, a MotoGP.

Nosal­tres els anem inse­rint i tenim con­ve­nis amb escu­de­ries. Quan fan la for­mació, comen­cen al nos­tre equip, amb les nos­tres motos. Tenen dife­rents rangs a l’equip. Qui és el pri­mer mecànic d’un pilot, l’acom­pa­nya a tot arreu. Després, podrà fer un salt a un altre equip, i quan aca­ben els estu­dis, les escu­de­ries els con­trac­ten. El nos­tre objec­tiu és que tin­guin un ven­tall obert pen­sant en el mer­cat labo­ral, que puguin for­mar-se també acadèmica­ment. Els ofe­rim la doble titu­lació, amb un cicle for­ma­tiu. I estar en con­tacte amb escu­de­ries ja els per­met tenir una xarxa un cop s’han for­mat.

El nos­tre lema és que volem com­pe­tir i volem gua­nyar, però que volem for­mar. És veri­tat que gua­nyar ajuda a tenir visi­bi­li­tat, però no és defi­ni­tiu.

Sem­pre es parla dels pilots i no es parla mai de l’equip. Un pilot sense un equip ben estruc­tu­rat al dar­rere ho té molt com­pli­cat. Vam ser cam­pi­ons del món de la MiniGP, i què sor­tia més? El nom del nano, Izan Rodríguez. Sense l’equip, no hau­ria estat campió. El pilot té una estruc­tura, amb una fei­nada bes­tial, i no se li dona la importància que té, l’equip pel pilot.

Tot d’aquí. Els matei­xos pro­fes­si­o­nals que acom­pa­nyen els pilots són els matei­xos que estan fent les clas­ses dia a dia. I cada pilot té dos mecànics, el pri­mer i l’aju­dant, que són alum­nes. Més un telemètric, també alumne, que ja fa un curs d’espe­ci­a­lit­zació. El cap de l’equip i el cap de mecànics són pro­fes­sors. Quan viat­gem a cur­ses, des­pla­cem entre 15 i 18 per­so­nes. Hi ha els caps i els alum­nes, que s’han d’anar gua­nyant el seu rol.

És així. I a les cur­ses, ens bara­llem com­pe­tint con­tra mar­ques potents. Honda, Ducati, Yamaha, Suzuki... Fàbri­ques amb pres­su­pos­tos bes­ti­als con­tra nosal­tres, que tenim sort que hi ha enti­tats com la Dipu­tació de Girona que ens reco­nei­xen la feina i for­men part d’una borsa de beques.

Ens admi­ren. El pro­jecte, tal com el tenim enfo­cat, diria que no hi és, ni a l’Estat ni a Europa. Hi ha altres pro­jec­tes, però amb una par­ti­ci­pació tan repre­sen­ta­tiva dels alum­nes, no hi ha ningú més que ho faci. Si volem que sur­tin ben pre­pa­rats, ho han de viure. No n’hi ha prou de fer pràcti­ques en una escola. Han de viure la tensió que es viu en un box. És la pràctica real.

Els pilots hi han de ser, però el pal de paller és l’estruc­tura, l’equip.

Són ells que ens venen a bus­car. Paguen per córrer amb nosal­tres. Seria impos­si­ble assu­mir-ho tot. Ja ens costa diners, ETG Racing, però també valo­rem que ens dona una imatge. Els pilots han de pagar. Aquesta tem­po­rada pas­sada en teníem tres, i comp­tem que la següent en tin­drem qua­tre o cinc. Ells vénen quan hem de fer pro­ves o abans de les cur­ses.

Com a equip propi, fem el cam­pi­o­nat d’Espa­nya, la super­bike. Però també tenim con­ve­nis amb diver­ses fede­ra­ci­ons. Hem unit la por­tu­guesa, la de Cas­te­lla i Lleó i la gallega i hem creat la copa ibèrica, en cur­ses de pro­moció d’Ohvale 110, 160 i 190. Això per­met als alum­nes anar pro­gres­sant. Amb la fede­ració cata­lana, tenim la copa Yamaha 125 i ara incor­po­rem la 300. Tota l’assistència i con­trol, ho fem nosal­tres. Dorna ho va copiar i va orga­nit­zar la MiniGP. Cada país fa el seu cam­pi­o­nat, i els dos pri­mers fan el mun­dial a València, que és on vam gua­nyar l’any pas­sat.

Tenim tres esco­les. La de Figue­res, on vam néixer; aquesta de Girona, i una a les Fran­que­ses. Però la com­pe­tició només la fem aquí. No la volem gaire grossa perquè és una cosa específica, que tin­guem con­tro­lada, i sense mas­si­fi­car-la. La d’ETG Racing és la part petita de l’escola, amb 90 alum­nes. No ho volem sobre­di­men­si­o­nat, perquè no tro­ba­rem sor­tida labo­ral. És un curs de dos anys, que poden fer un ter­cer si fan el doble títol. I després, hi ha un curs d’espe­ci­a­lit­zació, per als que assu­mei­xen rols més alts.