Duen el Dakar inoculat a la sang. Encara que durant quinze dies la selectiva cursa ara asiàtica els mortifiqui i els faci la vida impossible, per poc que puguin, hi tornaran. Els sedueix l’esperit d’aventura, l’adrenalina, la supervivència, la competitivitat no exempta a voltes d’esperit solidari, la lluita contra ells mateixos i els vehicles i les circumstàncies. Fins i tot el respecte, la por. N’és un exemple l’accident aparatós que va viure en la cinquena etapa la pilot de KH-7 Laia Sanz (Astara), que diumenge va arribar a Dammam, a tocar del golf Pèrsic, al costat del seu copilot Maurizio Gerini, amb una motxilla plena d’experiències adverses, però amb la satisfacció d’haver acabat el seu tretzè Dakar (11+2), el seu segon en cotxes després del brillant 23è lloc final del curs passat –ara ha estat 65a–, en què va ser la millor dona i la millor debutant. La pilot de Corbera de Llobregat n’ha vist de tots colors i sempre se n’ha sortit: ha finalitzat les tretze edicions en què ha participat. “Significa molt per a mi haver fet el 13 de 13, que és una cosa increïble i m’ha costat molt, tot i que em queda una sensació agredolça. Acabar el Dakar està molt bé, però sabem que hauríem pogut estar força més endavant.” Es referia fins i tot a supersticions: “La mecànica de vegades et juga males passades i començo a pensar que el 13 porta mala sort.” També a l’equip Astara, un gairebé novell Carles Checa, excampió del món de superbike, ha afrontat per segon cop la cursa i ha acabat 32è al costat del seu copilot Solà.

El camí d’Isidre Esteve (Toyota) també ha estat prou pedregós en la seva divuitena participació. Una avaria rocambolesca no li ha permès estar tan amunt com es pressuposava per la seva experiència i pel salt qualitatiu del seu vehicle. Malgrat tot, ha demostrat capacitat per seguir el ritme dels de dalt i ha tancat la cursa, al costat de Txema Villalobos, en el lloc 34è. Convençut, a més, que hauria pogut ser entre els vint millors si no fos per un maleït problema tècnic a tres dies del final que li va fer perdre bous i esquelles. “El relé del motor d’arrencada va dir prou i les tres hores i mitja de pèrdua van trastocar els plans. Els mecànics i els enginyers encara no s’ho expliquen.”

El canetenc Joan Pedrero (Rieju) ha estat el millor català en motos, amb una meritòria 23a posició. El seu plantejament ha estat molt més romàntic. Sol. Sense assistències. Arreglant-se cada dia la moto en la categoria Original by Motul, l’essència del Dakar, un repte continu que ha disfrutat com a pilot de referència. De fet, Pedrero no està inscrit en la categoria perquè per al Dakar és un pilot d’elit i no li ho van permetre. Però n’ha seguit escrupolosament la normativa. A punt de fer els 45 anys i amb els genolls pelats, feia de mecànic quan els seus rivals descansaven. Dues aparicions inicials amb una sabata i una espardenya li van obrir el camí del professionalisme. En el seu palmarès dakarià, hi figuren dos triomfs d’etapa.