Daniela Guillén (Lloret de Mar, 2006) és subcampiona del món de motocròs, amb l’equip de Gas Gas, amb només 17 anys. La pilot catalana va fer història al circuit d’Ayfon (Turquia) després de quedar en segona posició i convertir-se en la primera pilot catalana i espanyola a aconseguir aquesta fita. De fet, la lloretenca va mantenir vives les possibilitats d’aconseguir l’or fins a l’última prova, en què va arribar a només 21 punts de la campiona del món Courtney Duncan, havent-n’hi 25 en joc. Tot i no poder atrapar Duncan, la catalana va fer valer la seva regularitat en tot el campionat i, d’aquesta manera, va aconseguir el segon lloc del WMX, el campionat del món femení de motocròs. Tot i la seva joventut, fa temps que la pilot de Lloret de Mar està marcant diferències i, de fet, l’any passat ja va ser proclamada campiona d’Espanya, amb KTM, al davant de Gabriela Seisdedos, una de les pioneres del motocròs, que també acumula molts èxits al seu palmarès.
A quina edat va començar a practicar el motocròs? S’hi va posar per algun motiu en especial?
Vaig començar a practicar el motocròs quan tenir només tres anys. La història va començar quan una amiga de la meva mare ens va regalar una moto perquè la compartíssim entre els germans. Jo vaig ser la que me’n vaig enamorar de seguida que hi vaig pujar, i a partir d’aquell moment vaig començar a anar als circuits per conèixer les persones que estaven en el món del motocròs, i als 6 anys vaig trobar al meu entrenador, Xevi Colomer, que ho és fins avui dia.
Té algun referent que l’hagi marcat o condicionat a l’hora de competir?
Alguns referents en els quals em fixava per la seva manera de pilotar i competir són Jorge Prado, Livia Lancelot i l’actual campiona del món, Courtney Duncan.
En què consisteix l’entrenament d’una pilot del seu nivell? Ho pot compaginar bé amb altres aspectes de la seva vida, com ara els estudis?
L’entrenament d’una pilot de motocròs d’alt nivell és molt exigent i comporta molta dedicació tant en els circuits com en el gimnàs. Al llarg de la meva etapa educativa ho compaginava molt bé amb els professors per poder seguir al mateix nivell que els meus companys de classe. Quan vaig ser més gran, vaig tenir l’oportunitat d’estar al CAR –centre d’alt rendiment de Sant Cugat–, on vaig acabar l’ESO i al mateix temps m’ajudaven a preparar-me físicament per a les proves del campionat del món.
Té només 17 anys i ja és la primera catalana i espanyola a aconseguir un subcampionat del món de motocròs. Com se sent? Com valora aquest èxit?
Estic molt contenta perquè tota la feina i dedicació que hi he posat, juntament amb el meu equip, han donat la seva recompensa obtenint aquest subcampionat del món.
A banda de protagonitzar un gran mundial, és remarcable el fet que va quedar a tan sols 30 punts de la campiona, Courtney Duncan. I de fet, va arribar a l’última prova amb possibilitats. En algun moment li va passar pel cap la possibilitat d’aconseguir l’or?
Jo tenia clar que anava a lluitar fins al final, perquè fins a l’última carrera les possibilitats estaven obertes a poder aconseguir l’or, però era molt difícil que una pilot com Courtney Duncan, l’actual campiona del món, fallés, degut a la seva experiència, i encara més en les condicions en què vam córrer diumenge a Turquia, amb un circuit enfangat; jo no havia corregut mai en aquelles condicions.
Quina qualitat destacaria de vostè mateixa, pel que fa a pilotatge? I al contrari, quin és l’aspecte que creu que ha de millorar?
El meu pilotatge és molt tècnic i fi en comparació amb la resta de pilots. Per altra banda, el que he de millorar de cara a la pròxima temporada són les sortides.
Quins objectius es planteja tant a curt com a llarg termini?
A curt termini, guanyar el campionat d’Espanya de motocròs femení, que acaba a finals del mes d’octubre. Pel que fa als objectius a llarg termini, m’agradaria ser campiona del món de motocròs. És el meu somni.
El març d’aquest any la van designar ambaixadora de la Jornada de l’Esport Femení de Girona juntament amb altres esportistes. Què significa, això, per a vostè?
Ser ambaixadora de la Jornada de l’Esport Femení de Girona va suposar un honor. Malauradament no hi vaig poder assistir presencialment, ja que estava competint en la primera prova del campionat d’Espanya, en concret a Albaida, i des d’allà vaig donar tribut a l’esport femení, ja que vaig guanyar la cursa.