Els miracles de Toni Bou
Motor. Trial. El pierenc esmicola registres amb 37 anys acabats de fer, continua amb la motivació intacta i li faria il·lusió arribar als 40+40 (anys)
El 2003, amb només 18 anys, un jove de Piera que ja havia despuntat en les categories inferiors va debutar en el mundial de trial dels grans a Irlanda amb un quinzè lloc. Precoç, havia començat a competir en proves internacionals amb 14 anys. Tenia fusta per ser un pilot rellevant. Però segurament ningú tenia clar que seria el futur dominador d’una disciplina tan nostrada i que esmicolaria tots els registres anteriors fins a arribar als 34 títols mundials (17+17) seguits des del 2007, que aviat és dit, rubricats dissabte al Madrid Arena. Bou té un equipàs (Repsol Honda), un motxiller que és una mena de conseller tècnic i a voltes espiritual de confiança –Carles Barneda, des de fa quatre anys–, una gran moto –la Cota 4RT (Montesa)– i és un superdotat damunt del vehicle, per la seva tècnica i la força amb què el mou desafiant la llei de la gravetat. El seu primer podi en un trial a l’aire lliure el va obtenir el 2004 als Estats Units. Des de llavors n’acumula 198 en Trial GP i 92 en X-Trial (sota cobert). O sigui, 290 totals en 358 curses, de les quals n’ha guanyat 220: 143 en Trial GP i 77 en X-Trial. Una animalada.
Però el que el fa diferent és la seva motivació, el gen competitiu per no tenir-ne mai prou i per iniciar cada temporada amb la il·lusió d’aquell nen que als 4 anys va obrir gas en la moto que li va regalar el seu pare i que va guanyar títols en biketrial des dels 8 anys, modalitat en què va arribar a ser campió del món. Amb la moto, el 2001 va guanyar el campionat d’Espanya júnior; el 2022, l’europeu juvenil de 250cc, i el 2003, l’europeu.
Bou va saber emmirallar-se en els més grans –Colomer, Tarrés, Lampkin–i prenia bona nota del mètode, les caigudes i els errors per millorar, per acostar-se a la perfecció amb resiliència i ambició. Ha tingut rivals contemporanis de proximitat de gran qualitat, com l’ulldeconenc Adam Raga –campió del món a l’aire lliure dos cops (2005 i 2006) i quatre cops en modalitat d’X-Trial (2003-2006)– i el tarragoní Albert Cabestany, campió del mon d’X-Trial (2002), als quals ha vençut durant gairebé dues dècades. Primer competia amb Beta. El 2006 va celebrar els seus primers triomfs en el mundial. Va acabar tercer el campionat del món indoor i cinquè el de l’aire lliure. El 2007 va fitxar per l’equip Montesa Repsol HRC i va iniciar el seu castell de focs particular: 17+17.
Una altra animalada
No amaga que li faria il·lusió arribar als 40 títols (20+20), que, seguint amb la progressió, podria aconseguir als 40 anys, l’any 2026 –va néixer el 1986–, coincidint amb els 20 anys des que va començar a guanyar títols mundials. Qualifica el 40+40 d’animalada, expressió que sovint utilitza, més que justificadament, per definir els seus èxits cada cop més grandiloqüents. Té el garatge de la Massana (Andorra), el lloc on té fixada la residència, ple de trofeus i de plaques amb muntatges commemoratius amb les xifres que ha anat acumulant en el mundial en els últims temps. El 2009 va signar la temporada perfecta amb el doblet en els mundials, el doblet en els campionats d’Espanya i la copa de les Nacions, competició que ha guanyat divuit vegades des del 2005.
EL PROTAGONISTA
Campió europeu juvenil amb 15 anys
En la imatge, que data del 2002, Toni Bou en el seu quart any en moto de trial (en bicicleta, des del 1994), en el qual va celebrar el títol europeu juvenil de 250 cc, una moto gran que movia amb una energia, precisió i facilitat impròpies d’un jove de 15 anys que ja apuntava molt alt. El 2003 ja va saltar al mundial amb els pilots consagrats i va començar a prendre mides per clavar la primera gran queixalada l’any 2007.
