“Em veig lluitant pel títol mundial. Per què no?”

Gràcies. Sí, l’objec­tiu era no bai­xar del podi, i ho hem acon­se­guit. Hem estat sem­pre en el podi, excepte en les dues cur­ses que hem cai­gut i en una en què vam tenir una pena­lit­zació.

Crec que ha estat una evo­lució de tot l’any, en gene­ral. Sobre­tot perquè he fet un tre­ball men­tal molt foca­lit­zat, gràcies a la meva coach,la Míriam, per tenir més con­ven­ci­ment, més segu­re­tat. Hem tre­ba­llat molt el cap per inten­tar ser capaç de saber que puc ser al davant. També, a poc a poc, he anat adqui­rint experiència, cor­re­gint coses i millo­rant, tot i que, en ter­mes gene­rals, el meu pilo­tatge ha estat el mateix tota la tem­po­rada.

L’orga­nit­zació va deci­dir que la moto ade­quada per fer aquest cam­pi­o­nat era la Yamaha R7 i totes tenim el mateix motor, tot i que poden can­viar les con­fi­gu­ra­ci­ons de pilo­tatge per fer-te sen­tir còmoda, per exem­ple les sus­pen­si­ons, però poca cosa més. Al final, es tracta del teu pilo­tatge i de la teva experiència.

Encara no he sig­nat, però con­ti­nu­a­rem a 511 Terra&Vita.

No. Ho tenim tot bas­tant lli­gat, però encara no està ofi­ci­a­lit­zat.

Sí. De fet, fins fa ben poc, tre­ba­llava.

No sé d’on ha sor­tit això de la ges­to­ria [riu]. Tre­ba­llava d’admi­nis­tra­tiva a l’ofi­cina d’una ser­ra­dora de Giro­ne­lla i vaig ple­gar a prin­cipi d’any, quan es va ofi­ci­a­lit­zar que es faria el mun­dial. Era molt difícil com­bi­nar-ho tot i vaig deci­dir ple­gar. Entre els entre­na­ments, pre­pa­rar-me física­ment, les cur­ses... Quan mar­xes, te’n vas dime­cres i ja no tor­nes fins dilluns. A casa tenim la sort que tenim una empresa fami­liar i hem fet l’aposta, tot i que jo no n’era par­tidària. Ja se sap, tre­ba­llar amb la família és el que té. Però era l’única opció per poder-me pro­fes­si­o­na­lit­zar.

Amb una feina nor­mal, havia de fer 40 hores set­ma­nals, tot i que he de dir que tenia molta sort, tant pel meu cap com per les meves com­pa­nyes, que em per­me­tien una gran fle­xi­bi­li­tat. Al final, les hores les aca­bava fent d’una manera o altra. Era com­pli­cat fer la feina després d’una cursa, però les com­pa­nyes pri­o­rit­za­ven les meves neces­si­tats, fins i tot quan havien de fer vacan­ces. Hi man­tinc el con­tacte perquè feia sis anys que tre­ba­llava amb elles i van ser grans com­pa­nyes.

Sí, segu­ra­ment, sí. Si més no, llui­tant per ser cam­pi­ona del món. Tenim dues cames i dues mans com elles i, si llui­tem, tenim opor­tu­ni­tats. És l’apre­nen­tatge que he tret d’aquest any.

No sabria dir-ho de mi mateixa, la veri­tat.

Dar­re­ra­ment, per exem­ple, estic fre­nant molt fort, més que abans. Això m’ha sor­tit ara de cop i volta.

La meva rutina d’exer­cici físic no ha can­viat gaire. La con­ti­nuo fent a Berga amb el meu entre­na­dor, Enric Masip, i després faig molta bici­cleta de car­re­tera, un esport que m’agrada molt. Tenim un grup d’aquí, de Giro­ne­lla, i sor­tim molts dies. El que sí que ha can­viat molt és la moto. Ara faig mol­tes més hores. Anem a Sallent i a Alcarràs i ens entre­nem amb el mateix model de moto amb què cor­rem. En tinc una de cedida per un con­ces­si­o­nari de Car­ta­gena, Dany Motos.

A prin­cipi d’any vam patir. Fal­tava poc per començar i ni tan sols havíem pro­vat la moto, i algu­nes de les noies ja la tenien. Vaig bus­car fórmu­les, perquè jo no podia com­prar-la. Aquest empre­sari ja m’havia aju­dat fa uns anys i li vaig tru­car. De seguida em va dir que no patís, que tin­dria una moto. Vaig aga­far la fur­go­neta i me’n vaig anar a Car­ta­gena a bus­car-la.

Cor­recte. Està molt bé que tin­guem un mun­dial femení, però això no ha d’excloure que puguem par­ti­ci­par en la resta de cur­ses. Men­tre feia el mun­dial, he par­ti­ci­pat en cur­ses mix­tes.

Doncs pot­ser sí, no estic tan­cada a res. Pri­mer hau­ria de veure si puc ser com­pe­ti­tiva, perquè per fer un resul­tat molt dolent no paga la pena. El que fa el mun­dial femení és que apa­re­guin noies de sota les pedres. Després que cadas­cuna triï què vol.

Exacte. Jo ho veig així. A mi em va caure la moto del cel quan tenia 7 anys. No l’havia dema­nada i vaig tenir aquesta sort. Però si les nenes miren la tele i veuen noies gua­nyant, tenen la imatge de què és i saben que poden fer-ho.

És el pri­mer any i, a poc a poc, anirà tenint més reper­cussió, tot i que ha tin­gut una rebuda molt bona. El fet que l’orga­nit­zació sigui la del mun­dial de super­bikes és un valor afe­git.

Crec que és poc. De cara a l’any vinent, n’hi hau­ria d’haver alguna més, però, de moment, només s’han con­fir­mat en el calen­dari sis grans pre­mis amb doble cursa, igual que enguany.