Sara Sánchez
pilot de motos. tercera del primer mundial femení
“Em veig lluitant pel títol mundial. Per què no?”
“Si les nenes miren la tele i veuen noies guanyant, tenen la imatge de què és i saben que poden fer-ho”
“El campionat femení no ha d’excloure l’opció que participem en curses mixtes, jo enguany ho he fet”
Els dos triomfs són l’evolució de tot l’any, sobretot pel treball mental, molt focalitzat a tenir més seguretat
Dos triomfs, nou podis en dotze curses de sis grans premis i un tercer lloc final en el campionat avalen la temporada de la catalana Sara Sánchez (Gironella, 1997) en la primera edició del mundial femení de motociclisme. Seguirà, si no hi ha res de nou, amb l’equip italià 511 Racing Terra&Vita, i està plenament convençuda que té arguments per lluitar, el 2025, pel títol que enguany s’ha endut l’experimentada murciana Anna Carrasco. Als 7 anys, el seu pare li va regalar una moto.
Enhorabona. Tercera del món. Satisfeta?
Gràcies. Sí, l’objectiu era no baixar del podi, i ho hem aconseguit. Hem estat sempre en el podi, excepte en les dues curses que hem caigut i en una en què vam tenir una penalització.
Què ha canviat en aquests dos últims grans premis del curs perquè hagi guanyat les dues primeres curses?
Crec que ha estat una evolució de tot l’any, en general. Sobretot perquè he fet un treball mental molt focalitzat, gràcies a la meva coach,la Míriam, per tenir més convenciment, més seguretat. Hem treballat molt el cap per intentar ser capaç de saber que puc ser al davant. També, a poc a poc, he anat adquirint experiència, corregint coses i millorant, tot i que, en termes generals, el meu pilotatge ha estat el mateix tota la temporada.
En un campionat en què tothom porta la mateixa moto, els mecànics I el pilot marquen realment les diferències.
L’organització va decidir que la moto adequada per fer aquest campionat era la Yamaha R7 i totes tenim el mateix motor, tot i que poden canviar les configuracions de pilotatge per fer-te sentir còmoda, per exemple les suspensions, però poca cosa més. Al final, es tracta del teu pilotatge i de la teva experiència.
Ha signat per a l’any que ve o té contracte en vigor?
Encara no he signat, però continuarem a 511 Terra&Vita.
Té altres ofertes?
No. Ho tenim tot bastant lligat, però encara no està oficialitzat.
Deu ser complicat poder ser professional en un campionat que tot just acaba d’engegar.
Sí. De fet, fins fa ben poc, treballava.
En una gestoria?
No sé d’on ha sortit això de la gestoria [riu]. Treballava d’administrativa a l’oficina d’una serradora de Gironella i vaig plegar a principi d’any, quan es va oficialitzar que es faria el mundial. Era molt difícil combinar-ho tot i vaig decidir plegar. Entre els entrenaments, preparar-me físicament, les curses... Quan marxes, te’n vas dimecres i ja no tornes fins dilluns. A casa tenim la sort que tenim una empresa familiar i hem fet l’aposta, tot i que jo no n’era partidària. Ja se sap, treballar amb la família és el que té. Però era l’única opció per poder-me professionalitzar.
No ser professional penalitza abans de començar en un campionat amb dones de la talla d’Ana Carrasco i María Herrera, la subcampiona?
Amb una feina normal, havia de fer 40 hores setmanals, tot i que he de dir que tenia molta sort, tant pel meu cap com per les meves companyes, que em permetien una gran flexibilitat. Al final, les hores les acabava fent d’una manera o altra. Era complicat fer la feina després d’una cursa, però les companyes prioritzaven les meves necessitats, fins i tot quan havien de fer vacances. Hi mantinc el contacte perquè feia sis anys que treballava amb elles i van ser grans companyes.
Es veu com a campiona del món?
Sí, segurament, sí. Si més no, lluitant per ser campiona del món. Tenim dues cames i dues mans com elles i, si lluitem, tenim oportunitats. És l’aprenentatge que he tret d’aquest any.
Quin estil de pilotatge té?
No sabria dir-ho de mi mateixa, la veritat.
Per què s’adapta a cada circuit o cada estratègia de cursa?
Darrerament, per exemple, estic frenant molt fort, més que abans. Això m’ha sortit ara de cop i volta.
És la teoria de la constant evolució. Això vol dir que físicament està ben preparada?
La meva rutina d’exercici físic no ha canviat gaire. La continuo fent a Berga amb el meu entrenador, Enric Masip, i després faig molta bicicleta de carretera, un esport que m’agrada molt. Tenim un grup d’aquí, de Gironella, i sortim molts dies. El que sí que ha canviat molt és la moto. Ara faig moltes més hores. Anem a Sallent i a Alcarràs i ens entrenem amb el mateix model de moto amb què correm. En tinc una de cedida per un concessionari de Cartagena, Dany Motos.
Com va anar això, doncs?
A principi d’any vam patir. Faltava poc per començar i ni tan sols havíem provat la moto, i algunes de les noies ja la tenien. Vaig buscar fórmules, perquè jo no podia comprar-la. Aquest empresari ja m’havia ajudat fa uns anys i li vaig trucar. De seguida em va dir que no patís, que tindria una moto. Vaig agafar la furgoneta i me’n vaig anar a Cartagena a buscar-la.
Es manifesta favorable a les curses mixtes.
Correcte. Està molt bé que tinguem un mundial femení, però això no ha d’excloure que puguem participar en la resta de curses. Mentre feia el mundial, he participat en curses mixtes.
Si li oferissin un projecte en el mundial de Moto2 o Moto3...
Doncs potser sí, no estic tancada a res. Primer hauria de veure si puc ser competitiva, perquè per fer un resultat molt dolent no paga la pena. El que fa el mundial femení és que apareguin noies de sota les pedres. Després que cadascuna triï què vol.
Ara, amb un mundial institucionalitzat, es converteixen en referents de les noies joves.
Exacte. Jo ho veig així. A mi em va caure la moto del cel quan tenia 7 anys. No l’havia demanada i vaig tenir aquesta sort. Però si les nenes miren la tele i veuen noies guanyant, tenen la imatge de què és i saben que poden fer-ho.
El mundial femení també està en evolució mediàtica?
És el primer any i, a poc a poc, anirà tenint més repercussió, tot i que ha tingut una rebuda molt bona. El fet que l’organització sigui la del mundial de superbikes és un valor afegit.
Dotze curses. Està bé o és poc?
Crec que és poc. De cara a l’any vinent, n’hi hauria d’haver alguna més, però, de moment, només s’han confirmat en el calendari sis grans premis amb doble cursa, igual que enguany.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.