No hi ha res com una bona Ducati. Sens dubte. Jorge Martín ha estat campió, per primer cop, amb la mítica moto italiana, amb el valor afegit que no era l’oficial, formant part de l’equip satèl·lit Prima Pramac Racing. El sil·logisme hauria de concloure que el curs vinent, el 2025, seguint el teorema del “no ho toquis, no ho espatllis”, el madrileny (San Sebastián de les Reyes, 1998) hauria de seguir amb la firma de Borgo Panigale. Doncs no. El futur es va decidir abans que acabés el present. Martín, i això amplifica el seu mèrit, va saber a mitja temporada que no tindria seient a l’equip oficial de Ducati –Ducati Lenovo– el curs vinent. La firma italiana prosseguia amb el bicampió Francesco Bagnaia i apostava per fitxar Marc Márquez, que ja havia donat símptomes de la seva recuperació amb Ducati Gresini i que substitueix Enea Bastianini. Martín, el campió de MotoGP que s’estrena amb més edat –26 anys i 294 dies–, va optar per fitxar per Aprilia.

El moviment de fitxes no va destarotar ni Pramac ni el pilot i la sinergia ha confluït en un títol basat en el seny, l’estratègia i la persistència. Només cal veure que el subcampió Bagnaia ha guanyat 11 de les 20 curses i també ha completat un segon lloc i quatre tercers llocs. Els errors, però, l’han condemnat, mentre que Martín n’ha fet prou amb tres victòries i una gran regularitat –deu segones posicions i tres terceres posicions– per exercir de Martinator, el seu renom, i destapar el cava al Circuit de Barcelona-Catalunya. Pel que fa a les curses esprint, el madrileny n’ha guanyat set i acumula 15 podis i l’italià se n’ha endut també set. Martín passa a la història com el primer pilot de l’era de MotoGP –2002– que obté el títol amb un equip satèl·lit. Valentino Rossi ho havia aconseguit el 2001 en 500 cc amb Nastro Azzurro Honda.