Amb moltes ganes i molta il·lusió. El Dakar passat va ser molt bo i ara l’objectiu ha de ser una mica més ambiciós. El ritme que vam portar l’any passat ens va demostrar a nosaltres mateixos que podem lluitar pel títol de la categoria, tot i que és complicat perquè hi ha gent de molt nivell. Lluitarem per intentar-ho i a veure on podem arribar en la general.

Lluitar per guanyar-lo. Sabem que tenim ritme per fer-ho, tot i que és veritat que enguany no hem pogut fer quilòmetres. L’avantatge és que coneixem molt bé el cotxe de l’any passat i amb el meu copilot, Maurizio Gerini, també ens coneixem molt bé i l’equip humà serà el mateix que el del darrer Dakar. Em sento preparada per afrontar el repte.

Fins i tot pot arribar a ser positiu. En l’etapa de 48 hores ja sembla que volen eliminar pilots. Segur que els dos primers dies notarem la falta de quilòmetres, però crec que anirem de menys a més. Per sort, el Dakar és molt llarg i ja hi haurà temps per brillar en alguna etapa i per agafar sensacions. Aleshores, no em preocupa gaire no fer un gran resultat en les 48 hores. És una etapa que hem de passar. Em preocupa més no punxar les rodes, saber dosificar els pneumàtics... L’any passat l’etapa de 48 hores era en sorra i ara és en terreny mixt. Hem de vigilar moltíssim i pot ser fins i tot bona. Òbviament, com fa la majoria de gent que és al davant, hauria preferit poder fer quilòmetres tot l’any. Però amb les eines que tenim podem lluitar per guanyar la categoria.

Ho valoro bé, perquè segurament el que volen és afegir duresa a la cursa. Això ja s’havia fet a l’Amèrica del Sud en parts molt tècniques o complicades. I crec que està bé, perquè complicarà la navegació per als copilots: quan no hi ha traces de les motos, la cosa es complica. M’agrada la idea que sigui un Dakar navegat i difícil. Al final dona més possibilitats i tinc un bon copilot. En aquest sentit, estic tranquil·la.

Tot són etapes. Ja vaig viure aquesta etapa quan corria en motos i al final vaig acabar en un equip que no hauria imaginat mai sent oficial de diverses marques. Estic una mica en el mateix procés amb els cotxes. El meu objectiu és anar fent passets. És el que toca. He de seguir treballant i tard o d’hora arribarà l’oportunitat que busco. Per a motos ja soc gran, però en cotxes encara soc jove. Hi ha coses que no depenen d’un mateix i cal estar en el lloc i el moment adequats, però soc perseverant i lluito molt. Cal adaptar-se i donar el màxim amb les eines que tinguem i així ho farem, i tant de bo surti un bon Dakar i això obri portes de cara al futur.

Ja no correm a l’Amèrica del Sud, ara el terreny és diferent. També hi ha moltes més dones i en això ha estat un honor ser una mica un referent, una pionera. No només pilots o copilots, sinó també en l’ambient del bivac, amb càrrecs cada vegada més importants dins dels equips: enginyeres, caps d’equip, mecàniques, etc. Això s’agraeix. La cursa continua sent una aventura, tot i que cada vegada més professionalitzada, i hi ha més nivell de marques, de pilots, de cotxes. Estic contenta de ser-hi un any més.

Segur. Quan era una nena i somiava el Dakar, somiava acabar la cursa al llac Rosa. Però crec que a l’Aràbia Saudita es fa un gran Dakar i que l’any passat ja va ser força més dur que els anys anteriors en aquesta seu, i això ho trobàvem a faltar, i crec que aquest any anirà per la mateixa línia.

Són molts factors. Segurament hi ha hagut un pèl de sort, perquè en el Dakar és molt fàcil quedar fora. Per estadística, arribarà algun any en què quedi fora, espero que no sigui aquest. Tot i que es corre molt i s’arrisca, el fet de conèixer els teus límits, tenir un bon cap, navegar bé, ser freda en moments complicats... Tot això ajuda. I després, arribar-hi ben preparada físicament. La feina és prèvia i, quan hi arribes ben preparada, tens molts més números que les coses surtin bé.

Mai l’hi perdré. N’he disputat molts i els he acabat tots, però precisament per això sé com de difícil és acabar-los. He vist molts companys tenir accidents o quedar pel camí. A més, hem tingut la sort que, les dues vegades en què ens han passat coses greus, ho hem pogut solucionar i acabar la cursa. S’ha de respectar molt el Dakar, perquè en qualsevol moment te’n vas a casa.

De moment, està descartat, però mai ho descarto del tot. Sempre dic que amb 40 anys vull guanyar un títol mundial. Qui sap...

Es fa molt dur. Per la televisió no et fas a la idea de l’extensió, de la quantitat de pobles que hi ha afectats, de com de bèstia és i de tota l’ajuda que es necessita. Quan hi vam anar, el tema del menjar ja estava més solucionat, però hi faltaven moltes mans i molta maquinària. En tenen per molt temps. Quan ets allà, t’adones veritablement del desastre que va ser allò.

No sé com dir-ho perquè no soni malament. És maco poder-te sentir útil, però allà t’adones que la teva aportació és un mini, mini, minigra de sorra. La gent era molt agraïda, però encara hi havia desorganització i t’havies d’espavilar bastant per buscar els llocs per ajudar, perquè hi va haver una onada molt grossa de voluntaris i gestionar allò tampoc era fàcil.