Veient Marc Márquez maleint la seva mala sort al final de la recta del nou cir­cuit de Motor­land només ens pot venir al cap una paraula: injustícia. Una enorme injustícia. Ja ho sabem, que les cur­ses «són així», i els matei­xos pro­ta­go­nis­tes sovint se'n cui­den de recor­dar-nos-ho. Ja se sap: avui per tu, demà per mi. Però després d'haver-nos acos­tu­mat a les demos­tra­ci­ons d'auto­ri­tat del nou dia­mant del moto­ci­clisme llei­datà, només de pen­sar que un inci­dent tan ines­pe­rat com aquell el pugui pri­var del títol ens ha de fer plan­te­jar mol­tes coses. Entre d'altres, si real­ment estan pre­pa­rats per córrer en un cam­pi­o­nat del món alguns dels joves que omplen la gra­e­lla.

Però això seria un altre debat, llarg i com­plex. Avui, el que més em pre­o­cupa, és que un vai­let capaç de gua­nyar sis de les dotze pri­me­res cur­ses –cinc de manera con­se­cu­tiva d'un total de vuit podis– no sigui líder del mun­dial i vegi com els seus rivals es poden per­me­tre el luxe d'aga­far aire i jugar amb els punts.

El nou líder del cam­pi­o­nat, Nico Terol, ha gua­nyat només tres cur­ses fins ara, amb un total de nou visi­tes al podi. Estadística idèntica a la de Pol Espar­garó, que després de la victòria a Motor­land també ha avançat Márquez en el cam­pi­o­nat del món. D'aquest ball de xifres, se'n desprèn que fent segons i ter­cers és molt fàcil eixu­gar diferències per poc que qui gua­nya més cur­ses tin­gui un mal dia. És allò tan repe­tit de la regu­la­ri­tat, el defecte con­ver­tit en vir­tut si del que es tracta es de córrer més que ningú.