NOTES DE TAST
LLUÍS VERT
Exaltació de la dignitat
Vint i tantes voltes d'espera, directament de becaina, i cinc minuts de somni. La de Motegi ho tenia tot per acabar sent una de les curses més avorridíssimes de Moto GP, que ens hem d'empassar de tant en tant. Amb el títol gairebé decidit i els fitxatges tancats per al 2011 no semblava, el d'ahir, el millor dia per esperar una cursa de sang i fetge. Ja se sap, en aquest moment del campionat ningú es vol jugar el curs vinent comprometent la pretemporada amb accidents absurds que no porten enlloc. O dit més a la brava, anem a cobrir l'expedient, arranquem els fulls del calendari i demà serà un altre dia. Ostres, he dit demà? A Moto GP, ahir, no existia el demà. I mira que en tenien, de motius, tots, per fer-se els desentesos, mirar cap a l'altra banda i esperar. Amb Dani Pedrosa ferit, per molt que es vulgui disfressar la realitat Jorge Lorenzo és el virtual campió. I cansats com estem de sentir parlar de calculadores, costava imaginar-nos un líder amb tal coixí de punts jugant-s'ho tot a la darrera volta com si li anés la vida a cada metre.
Quants no s'haurien conformat, veient un Valentino inesperadament tan combatiu? Quants, amb els trastets a punt de recollir i convalescents d'una lesió mal curada, no li haurien desplegat a Lorenzo la catifa vermella de campió? Au, passa noi, que t'ho has guanyat i ja ens trobarem a la primavera. Però aquests paios no són normals, segur que no. Per això són on són.