Vint i tan­tes vol­tes d'espera, direc­ta­ment de becaina, i cinc minuts de somni. La de Motegi ho tenia tot per aca­bar sent una de les cur­ses més avor­ridíssi­mes de Moto GP, que ens hem d'empas­sar de tant en tant. Amb el títol gai­rebé deci­dit i els fit­xat­ges tan­cats per al 2011 no sem­blava, el d'ahir, el millor dia per espe­rar una cursa de sang i fetge. Ja se sap, en aquest moment del cam­pi­o­nat ningú es vol jugar el curs vinent com­pro­me­tent la pre­tem­po­rada amb acci­dents absurds que no por­ten enlloc. O dit més a la brava, anem a cobrir l'expe­di­ent, arran­quem els fulls del calen­dari i demà serà un altre dia. Ostres, he dit demà? A Moto GP, ahir, no exis­tia el demà. I mira que en tenien, de motius, tots, per fer-se els desen­te­sos, mirar cap a l'altra banda i espe­rar. Amb Dani Pedrosa ferit, per molt que es vul­gui dis­fres­sar la rea­li­tat Jorge Lorenzo és el vir­tual campió. I can­sats com estem de sen­tir par­lar de cal­cu­la­do­res, cos­tava ima­gi­nar-nos un líder amb tal coixí de punts jugant-s'ho tot a la dar­rera volta com si li anés la vida a cada metre.

Quants no s'hau­rien con­for­mat, veient un Valen­tino ines­pe­ra­da­ment tan com­ba­tiu? Quants, amb els tras­tets a punt de reco­llir i con­va­les­cents d'una lesió mal curada, no li hau­rien des­ple­gat a Lorenzo la catifa ver­me­lla de campió? Au, passa noi, que t'ho has gua­nyat i ja ens tro­ba­rem a la pri­ma­vera. Però aquests paios no són nor­mals, segur que no. Per això són on són.