Lorenzo, el «Nobel» de les motos
El mallorquí arriba al cim amb 23 anys després d'una trajectòria immaculada
La seva tempestuosa relació amb Rossi ha acabat en divorci
S'ha guanyat liderar l'escuderia Yamaha les properes temporades
A Sepang defuig el cos a cos amb Rossi i el tercer lloc li dóna el títol mundial
El mallorquí diu que el títol el fa sentir com «el rei del món»
Jorge Lorenzo ha estat merescudament coronat amb el Nobel del motociclisme del 2010. És la millor manera d'explicar què simbolitza esdevenir campió del món de la categoria reina, un títol que en el passat ha enlairat a l'altar de la història figures tan llegendàries com les de John Surtees, Giacomo Agostini, Mike Hailwood, Kenny Roberts, Mick Doohan i, sobretot, Valentino Rossi, amb el qual Lorenzo comparteix talent, creativitat i rivalitat, a l'estil, salvant les distàncies, de la complexa relació que han mantingut sempre dos altres premis Nobel, Mario Vargas Llosa i Gabriel García Márquez.
Fa anys que ningú discuteix la perícia, l'atreviment, la valentia i l'ambició de Lorenzo sobre una moto. Amb 15 anys ja es feia valer a cops de colze en la jungla des 125 cc i el doble campionat mundial en els 250cc el va convertir en un valor segur.
El problema del mallorquí és allò que els catalans en diem tarannà, la suma dels dos elements que ens defineixen, el seny i la rauxa. Lorenzo no ha estat mai un exemple d'esportista que mesuri les seves paraules i els seus actes. Ha preferit deixar-se portar per la sang calenta que li bull a les venes. Se les ha tingut pràcticament amb tothom que li ha passat pel davant, ja sigui Héctor Barberà, Dani Pedrosa o amb la principal divinitat que cavalca sobre dues rodes, Valentino Rossi. La convivència a Yamaha de dos personatges que odien fins a un extrem tan perillós la paraula derrota i el verb perdre ha acabat, per citar el tòpic més conegut, com el rosari de l'aurora.
Lorenzo, a mesura que ha anat cremant etapes, cilindrades i rivals, ha madurat. Els experts diuen que aquest llarg procés d'un jove esportista que només té 23 anys és el que li ha permès finalment arribar a dalt de tot. Així, Lorenzo ara mesura més les seves paraules. De portes enfora Pedrosa i Rossi són i seran sempre excel·lents pilots i rivals. De portes endins, cada vegada que un d'ells l'avança no pot evitar que el cuc de la venjança esportiva el rosegui fins al fons de l'ànima.
I d'oportunitats per a la venjança en tindrà, i de sobres, el 2011. No ho dirà, però en el fons li ha quedat la sensació que ha guanyat el mundial amb Rossi lesionat i necessitarà fer-ho amb l'italià en plenitud de condicions i en un altre equip, situació que es donarà la temporada vinent quan Il Dottore es calçarà una Ducati.
Rossi, viu i perillós.